«Sempre vaig somiar ser campió olímpic, però no vaig començar a gaudir de l'esport fins al dia que em vaig adonar que no ho aconseguiria». Roger Roca inicia amb aquesta frase, exemple de perspicàcia i franquesa, el primer capítol de Camí cap a un somni, el llibre en què fa un amè però clarivident repàs a la seva trajectòria esportiva.

L'obra reflecteix les seves vicissituds i vivències però, sobretot, permet al lector conèixer els aprenentatges adquirits per Roca durant quasi vint anys d'intensa relació amb l'esport d'elit.

L'igualadí, campió del món de duatló el 2011, campió d'Espanya de marató el 2005 i quinze vegades campió de Catalunya (dels 3000 metres llisos, de marató, de duatló, etc.), es va retirar de l'esport professional el juliol del 2016.

Roger Roca detalla que «el cos m'avisava que arribava el final. M'havia tingut d'operar per eliminar una prominència al tendó d'Aquil·les del peu dret, però tot i fer-ho em costava assolir el nivell físic per ser competitiu». «Va sorgir la possibilitat de treballar per a Orbea i d'exercir com a director esportiu de la Cursa dels Bombers de Barcelona. Amb 38 anys i sent pare de la Gal·la i el Jan, era el moment de retirar-se».

Les inquietuds vitals de Roca no es limiten a l'atletisme: «L'any 2005, quan em preparava per cór-rer la marató que em va donar el títol estatal, vaig començar a escriure un diari on reflectia les meves vivències com a atleta».

«Sempre he sigut d'escriure i era la forma que els meus futurs fills poguessin conèixer amb pèls i senyals els somnis del seu pare», reflexiona. Però, ja retirat, es va plantejar reescriure'l donant-li forma de llibre i complementar-lo amb tres plans d'entrenament fruït de l'experiència acumulada. «Quan el vaig tenir acabat, vaig convidar el meu oncle, Antoni Dalmau, a llegir-lo. Després, l'escriptor Francesc Torralba. A tots dos els hi va agradar. I Cossetània va decidir que era idoni publicar-lo a la col·leció Fora de joc».

El trajecte que el lector fa per la trajectòria esportiva de Roger Roca no es fonamenta en una exhaustiva relació d'èxits i fracassos, en un cúmul de dades estadístiques o en una successió d'anècdotes banals. És un apassionant viatge pels sentiments, emocions, anhels i frustracions d'un ésser humà que «sense l'esport seria una altra persona, una persona diferent», sentencia Roca.

Perdre és sinònim d'aprendre

«L'esport ha estat el meu camí de vida», rebla l'igualadí. Un camí que es va iniciar i forjar per la tossuderia de perseguir un somni, ser olímpic, i per la decisió, presa als vint-i-un anys, de conèixer els propis límits com a esportista. «Sí, ho he aconseguit. He resseguit i conegut els límits del meus cos i de la meva ment. Per això valoro tant el que he assolit. Estic convençut que he arribat fins allà on podia», assenyala.

Sorprèn la rotunditat amb què l'atleta, amb només 25 anys, en defallir a la marató de Berlín del 2003, va constatar que mai tindria el nivell per ser olímpic en aquesta modalitat atlètica. Roca exposa que «ser atleta demana escoltar de forma contínua i egoista el teu cos i la teva ment. Vols ser el millor i per se-ho has de reconèixer i entendre què et passa». «A Berlín vaig adonar-me que mai arribaria al nivell dels maratonians olímpics», reflexiona.

«El mur de Berlín» interior de l'igualadí el va conduir a una retirada prematura, preludi d'un procés de «creixement personal» que li va permetre «desmitificar aquell fracàs», tal com exposa al llibre, a més d'entendre que «els somnis són infinits i tan variables com les circumstàncies propicien».

Roger Roca assevera que «les derrotes et forgen el caràcter. I en el món de l'esport perds de forma contínua. Els millors són aquells que afegeixen al seu talent físic innat la capacitat d'assimilar les der-rotes. No adaptar-se a les derrotes genera frustració, rebuig, mals resultats...». Per a l'anoienc, a les aptituds físiques i a la capacitat per adaptar-se a la derrota i transmutar-la en un aprenentatge, cal afegir-hi un darrer ingredient per ser un campió: la continuitat en el treball basada en la disciplina i en la constància, tal com descriu en la seva «teoria de l'entrenament».

Flagell d'una xacra: el dopatge

Roger Roca s'ha caracteritzat durant tota la seva trajectòria per denunciar el dopatge omnipresent en l'esport d'elit i per reclamar lleis realment efectives per combatre'l.

Un dels capítols més interessants de Camí cap a un somni és un clam contra aqueta xacra. «El dopatge no és un error...». «El dopatge és la forma que tenen els esportistes de ser corruptes», afirma l'igualadí en el text. «És tan fàcil veure-ho per als atletes. Si dos esportistes entrenen durant deu anys junts seguint una progressió lògica i, de cop i volta, un millora els seus registres en dos minuts és anòmal, en l'atletisme no existeixen progressions tan brusques», assenyala.

Roca detalla els signes que delaten aquells que han cedit davant la temptació del dopatge i reclama sancions dissuasives. «Haver de retornar totes les beques i ajuts públics rebuts, els premis en metàl·lic, tots els títols assolits», exposa, a més de revelar les represàlies que ha patit pel seu ferm posicionament públic en contra del dopatge.

A més d'oferir un pla d'entrenament per fer 10 km, mitja marató i la marató, el llibre recull la fórmula apresa per Roca per superar mentalment les lesions i permet entreveure la seva faceta com a tèoric de l'esport en detallar fórmules com «la piràmide de l'èxit» o «la teoria de les 10.000 hores». «A hores d'ara, el meu futur professional és incert, però ha d'estar vinculat a l'esport», conclou, amb convenciment. Amb la mateixa certitud amb la qual sentencia a la seva obra: «Aquell que no tingui somnis, que deixi el llibre al prestatge».