Últim partit de la Segona Divisió femenina a les Comes. Minut 80. El tècnic de les blaves, Jordi Torres, sol·licita la substitució de la central Marta Cubí, un dels pilars de les igualadines. Les seves companyes, conscients que Cubí viu els seus darrers instants com a futbolista en actiu, l'honoren amb un emotiu passadís. S'acaba una trajectòria de vint temporades. L'emblema del futbol femení anoienc ja és llegenda.

Dues setmanes abans de fer 33 anys, Marta Cubí va jugar l'últim partit oficial de la seva vasta etapa esportiva. «Les raons que m'impulsen a retirar-me són el desgast anímic acumulat després de vint anys ininterromputs jugant a futbol i el fet de voler deixar-ho en plenitud de condicions. Per això, a final de la temporada passada, vaig prendre la decisió que aquesta seria la darrera», argumenta Cubí.

L'agost del 2015, la golejadora reconvertida en central va retornar a l'equip on s'havia iniciat. «Em van presentar un bon projecte esportiu i em vaig adonar que parlàvem el mateix llenguatge futbolístic. A més, tornar em permetia complir el somni de retirar-me a casa», conclou.

La valoració que fa Cubí d'aquests dos cursos esportius a Igualada és «excel·lent. L'objectiu era mantenir-se sense patiments i ho hem aconseguit amb solvència, sobretot aquesta temporada, que hem signat el setè lloc final».

Liderar, ara des de la banqueta

Cubí confessa que, avui dia, per a ella «és impensable desvincular-me del futbol, m'apassiona». No en va, acumula un bagatge de catorze temporades exercint com a entrenadora o com a coordinadora d'equips formatius o sènior femenins. «Jordi Torres em volia al camp un any més, pel lideratge que podia exercir sobre les meves companyes. Em considera la seva extensió sobre la gespa». En mantenir-se fidel a la decisió presa fa un any, «l'entitat m'ha ofert fer de segona de Torres. La meva funció serà ser el vincle entre el cos tècnic i les jugadores i garantir que la comunicació sigui fluida.

Les jugadores necessiten un plus de comunicació, un perquè, una raó per seguir les indicacions tècniques i, sovint, els entrenadors es confonen i entenen que se'ls discuteix per desconeixença de la psicologia femenina», reflexiona.

L'Igualada espera que la federació estatal aprovi aquest estiu la reestructuració de les categories d'elit del futbol femení. L'esbós elaborat preveu la creació d'una Segona Divisió integrada per dos grups de setze equips. La categoria on milita ara l'Igualada es convertiria en la tercera a escala estatal, rebatejada com a Segona B.

El plantejament del club anoienc és ambiciós. «Si es fa aquesta reorganització i l'any vinent, per exemple, pugen cinc equips per grup, voldrem ser entre aquests i accedir a la nova Segona Divisió», explicita Cubí. Per això, Torres i la mateixa Cubí es plantegen renovar el gruix de les jugadores de l'equip, fer dos o tres fitxatges i pujar al primer equip tres jugadores del juvenil/ cadet. La igualadina assenyala que «tenim un equip jove, de futur, amb jugadores que excel·leixen tècnicament, entre 16 i 19 anys. Si tenen paciència i maduren com a futbolistes, en pocs anys seran un equip imparable», reflexiona.

Complir els somnis amb escreix

Cubí fa un balanç positiu de la seva llarga trajectòria com a futbolista, que li ha permès jugar deu temporades i mitja a la Superlliga femenina i conquerir una lliga, dues copes de la Reina, quatre copes Catalunya, a més de jugar la UEFA Women's Cup, l'antecedent de la Lliga de Campions femenina. «Estic orgullosa del que he fet i, sobretot, de com ho he fet, perquè per a mi la fi no justifica els mitjans. He complert els meus somnis amb escreix», sentencia.

«Quan era petita i em preguntaven què volia ser de gran, deia 'futbolista'.», rememora. Els anhels es van començar a transmutar en fets amb la creació del Club Esportiu Igualada Futbol Femení, anys després absorbit pel CF Igualada. Als 13 anys va començar a jugar amb el debutant equip sènior, la temporada 1998-99, d'un club creat i gestionat pels pares de les futbolistes.

«Sempre m'ha agradat tenir relació amb el gol: o els impedeixo o els marco», exposa. Per això, aquella pretemporada, va començar jugant de portera, fins que «va aparèixer Cristina Prieto, amb l'uniforme del Montclar, i va acceptar fer-ho ella», rememora. Prieto va passar de la porteria de l'Igualada a la de l'Espanyol i a la de la selecció estatal.

Cubí es va resituar a prop de la porteria, ara com a davantera de referència. Als 18 anys, després de conduir i afermar l'Igualada a Primera Nacional -l'actual Segona Divisió- amb els seus gols, Cubí va fitxar per l'Espanyol de la Superlliga, a l'estiu del 2003. «Sense remuneració. Uns mesos després, em van oferir 90 euros mensuals per compensar les despeses per desplaçament», revela.

A l'Espanyol va viure el seu moment àlgid com a esportista durant sis temporades inoblidables. Després va jugar durant un curs al Barça (temporada 2009-10), que no li va oferir renovar «per baix rendiment. Mai ho he entès! Em demanaven marcar de 15 a 20 gols i en vaig fer 23!», exclama. Tot seguit va col·laborar en la permanència a la Superlliga del novell Sant Gabriel durant tres anys, i es va reconvertir en central per necessitats de l'equip (temporada 2012-13). « Hi he jugat sis anys i escaig, però no m'agrada. Fins aquesta última temporada no he gaudit jugant en aquesta posició».