El Manresa està immers en la promoció d'ascens a Tercera Divisió. Aquesta eliminatòria amb el Martinenc (dissabte passat es va jugar l'anada amb el marcador d'1 a 1 i el que ve es disputa la tornada al Nou Estadi, a les 19 h) ha arribat 57 anys després de la darrera fase d'ascens, el 1961.
Les quatre primeres temporades del Manresa a Tercera Divisió (va pujar per primera vegada el curs 1949-50) van ser molt dignes. La campanya 1954-55, la federació espanyola va decidir que els equips catalans es repartirien en dos grups. El Manresa va acabar en segona posició, darrere del Girona, i es va classificar per primera vegada per la lligueta d'ascens a Segona Divisió. Els blanc-i-vermells van tenir com a rivals el Plus Ultra, el Rayo Vallecano, l'Arenas de Saragossa, l'Elgoibar, el Tudelano, el Binèfar i el Girona. Si bé al santuari manresà només es va escapar un punt, lluny del Pujolet tan sols es van esgarrapar un parell d'empats. L'onze que va jugar el darrer partit de la lligueta, davant el Girona (5-2), va ser: Far-rés, Romà, Satorra, Pons, Diego, Vicens, Massafret, Soldevila, Lara, Romeo i Chalé.
La llegenda negra
La segona promoció a la segona categoria estatal necessita un capítol especial. Va ser la famosa eliminatòria contra el Logronyès del 1956. Els aficionats més veterans de Manresa deuen recordar els fets. Va ser un passatge en què el club blanc-i-vermell va estar a punt de tocar la glòria però que, finalment, va ser una càrrega massa pesada, ja que molts aficionats van desertar i no van voler saber res més del seu equip. El dia 20 de maig del 1956 es va disputar el partit que hauria pogut canviar el curs de la història futbolística a la nostra ciutat: el Manresa-Logronyès.
Els manresans, que aquella temporada van quedar campions de Tercera Divisió, van arribar a la decisiva eliminatòria després de quedar tercers en una lligueta. La sort manresana ja podem endevinar quina va ser. Una llegenda negra ha perseguit el Manresa des d'aquella fatídica data. Un gran nombre dels afeccionats que van assistir al partit van marxar del Pujolet amb el convenciment que el Manresa s'havia venut perquè, per raons econòmiques, no interessava l'ascens a Segona Divisió. El cas és que el Manresa aquella tarda havia de remuntar un 2-0 advers del partit jugat a Las Gaunas, i els condicionants que es donaven d'inici, malgrat les lògiques dificultats, no descartaven donar la volta a l'eliminatòria.
El Manresa va alinear Albadalejo, Pallàs, Satorra, Romà, Miarnau, Ventolrà, Comes, Torras, Lara, Parés i Xalet. El partit no podia començar de la millor manera, ja que, pocs minuts després de l'inici, el Manresa feia el primer gol. La remuntada era possible, però els minuts anaven passant amb un Logronyès aculat a la seva parcel·la defensiva i un conjunt manresà que no era capaç de trobar el camí del gol que li donés l'empat en l'eliminatòria.
Canvis de posicions
El tècnic local, Benito (exporter del Barça), va optar per jugar-se-la col·locant un defensa central com a davanter centre i passant Lara a jugar una mica més obert. Aquest canvi de posicions obligava a enraderir l'extrem Torras al lateral, ja que, com no es permetien els canvis de jugadors en l'època a la qual ens remuntem, els entrenadors només podien rotar posicions per tal de buscar un revulsiu. Aquest canvi de posicions també es va aprofitar com a argument per justificar el suposat desinterès del club per aconseguir l'ascens. Al final del partit, amb la lògica decepció i frustració viscuda, l'estripada de carnets va ser massiva.
Oposició a Basiana
Resa al llibre del centenari que «un grup d'oposició a la directiva presidida per Jordi Basiana es va dedicar a crear un ambient hostil de cara a aquell partit. Ells van ser els qui van fer creure al soci manresanista que el club no tenia intencions reals de pujar de categoria i que els jugadors tenien ordres de no remuntar l'eliminatòria». Quan es va entrar en la setmana del Manresa-Logronyès, el president Basiana va recórrer un bon grapat d'empreses locals per buscar la implicació econòmica de les mateixes en el cas que el Manresa ascendís de categoria, encara que la resposta dels empresaris no va ser l'esperada per part del president. Segons sembla, Basiana no era molt ben vist per part d'algun sector important de la ciutat per la seva modesta condició. El fet que un simple corredor de filatures estigués aconseguint l'èxit més important en els 50 anys del club despertava la gelosia i l'enveja dels qui podien aportar injeccions econòmiques a l'entitat blanc-i-vermella.
L'escassa o nul·la resposta dels empresaris locals va ser un altre dels arguments esgrimits posteriorment pels qui van fer creure a l'afició que al Manresa no li va interessar superar l'eliminatòria davant el Logronyès, ja que sense el suport de les empreses no era viable econòmicament la Segona Divisió. El Manresa, per mitjà del seu president, de l'entrenador i dels jugadors (possiblement la millor plantilla de la història), ho va donar tot per l'ascens. Però ja sabem que al món del futbol si la piloteta no entra sempre es busquen culpables
Tercera oportunitat
La tercera promoció seguida, la temporada 56-57. El Manresa va quedar tercer del grup 6 de Tercera Divisió, darrera del Sants i el Badalona, i per accediri a la fase d'ascens a Segona Divisió havia de superar un primer obstacle: una eliminatòria a partit únic contra l'Olot, el campió del grup 7. El partit es va disputar al camp de les Corts i els garrotxins van deixar el Manresa fora de combat després de guanyar-los per un clar 2 a 0. La tercera oportunitat d'assaborir la categoria de plata, doncs, es va esvair en un tres i no res. El Manresa va alinear Flores, Satorra, Darnés, Xalma, Giralt, González, Bagó, Gómez, Sitjà i Camps.
Una altra ocasió de ficar el nas a Segona Divisió va arribar la temporada 59-60. El Manresa va quedar segon classificat a la lliga, un punt per sota de l'Hospitalet, i a la promoció d'ascens, en aquest cas eren eliminatòries (les lliguetes van quedar en l'oblit), li va caure en sort l'Arenas de Saragossa.
Al Pujolet, l'equip manresà va guanyar per un clar 3 a 1, mentre que el partit a Saragossa va registrar un empat a un gol suficient per al Manresa. El darrer obstacle era més dur. L'equip blanc-i-vermell s'havia d'enfrontar al Sestao, que aquella temporada havia jugat a Segona Divisió. El 19 de juny del 1960, el Pujolet tornava a lluir les seves millors gales per rebre l'equip verd-i-negre del País Basc. No hi ha cap dubte que un dels atractius principals que presentava el Manresa-Sestao del Pujolet era poder veure en acció el mític porter Lezama, ex de l'Athletic de Bilbao durant 16 temporades a Primera Divisió, qui amb 38 anys a encara mantenia el tipus.
El Manresa, novament, es quedava a les portes. Santos, Romà, Martín, Solanes, Seguer II, Pons, Ojeda, Seguer I, Queralt, Méndez i Basora van ser els jugadors que van afrontar la penúltima oportunitat que va tenir el Manresa de col·locar el nom de la ciutat al segon esglaó en importància del futbol estatal.
Darrer intent
El maig de 1961, el Manresa tornava a disputar una fase d'ascens a Segona Divisió, un altre cop en forma d'eliminatòries. A la lliga va quedar segon, darrere el Badalona, fet que li permetia disputar la primera de les tres eliminatòries davant el segon classificat de l'altre grup català, l'Hospitalet. Al Pujolet, el partit d'anada, tal com havia succeït la temporada anterior, el marcador va registrar un empat, en aquest cas a dos gols. A la tornada, en un partit «de titans més que d'homes», segons titulava la premsa barcelonina, a causa de la pluja i el fang que predominava al municipal de l'Hospitalet, el Manresa va caure per un ajustat 2 a 1. Per al record queda aquell últim equip que va fer somiar l'afició manresana: Santos, Romà, Martín, Solanes, Seguer, Casamitjana, Basora, Tejedor, Peña, Chelo i Martínez
Anys més tard, amb Ricard Oliva a la presidència, el Manresa va coquetejar de nou amb la Segona Divisió, encara que va ser més un desig que una realitat. Amb l'olotí Pepe Pinto a la banqueta, l'equip del Pujolet es guanyava el dret de jugar a Tercera Divisió (1973-74), una categoria idèntica a la que a hores d'ara és la Segona Divisió B, amb quatre grups a tot Espanya. La temporada següent a l'ascens, el Manresa, amb un autèntic equipàs, quedava quart classificat, darrere el Terrassa, el Llevant i el Constància d'Inca, un quart lloc que avui en dia li permetria jugar la fase d'ascens a Segona Divisió. En aquell cas el campió es guanyava l'ascens, mentre que el segon promocionava contra un equip de Segona.
