D'imatges de postal, a Andorra, n'hi poden haver moltes. Per l'entorn natural, per exemple. De postureig, però, encara n'hi ha més. Les relacions mai no hi són fàcils. El joc net sovint tampoc. Prou ho sap Joan Peñarroya després de vuit temporades al principat. Just després d'aconseguir la millor classificació mai vista pel BC Andorra -diguin-li MoraBanc- a l'elit del bàsquet espanyol, una sisena plaça a la Lliga Endesa, el club que havia crescut amb ell -no només amb ell, però sí amb ell- li ensenyava la porta de sortida. El 8 de juny l'esportista fet a Manresa, tot i haver nascut a Terrassa, s'acomiadava amb els ulls vidriosos. Per la tristor. Però segurament també per la ràbia.
La mateixa ràbia que com a jugador i tècnic ha mostrat sempre damunt el parquet en els mals moments. A Peñarroya no li agrada perdre ni en les partits de costellada. I aquell dia, el del seu adeu d'Andorra, li va tocar fer postureig. Fer veure que era un final pactat quan la successió dels esdeveniments ha mostrat que l'home que en menys d'una dècada ha portat el MoraBanc de la LEB Plata a jugar dos anys seguits l'Eurocup només tenia en ment Andorra. Aquell dia, també, Peñarroya, Joan, va dir quelcom que finalment no es complirà. Que li tocaria anar a treballar més lluny de casa. Però, sobretot, que el que volia era poder tenir feina. Així i per això aterra a Manresa.
Com Pedro Martínez
Joan Peñarroya haurà de començar de nou. Salvant les distàncies, moltes, una mica el mateix que al seu dia li va tocar fer a Pedro Martínez aterrant a la capital del Bages. Peñarroya era la segona alternativa de molts grans clubs. Segon plat. Però no era la primera espasa d'enlloc, tot i que Andorra l'ha posat a l'aparador dels entrenadors amb catxet. Peñarroya arriba per dirigir el club de la seva vida amb una decepció sota el braç: no poder continuar al MoraBanc i no concretar el seu fitxatge per cap club de la zona mitjana-alta de l'ACB. L'estiu del 2010 el nou tècnic del Baxi Manresa també va sortir d'Olesa amb una patacada sota el braç i rere l'esquena -d'índole més personal i que no ve al cas- i va posar rumb al país dels Pirineus.
Un home que s'involucra
El Som un país que Peñarroya s'ha fet seu, perquè és un home que s'implica, que s'involucra, que crida, que no s'arronsa com no s'arronsava quan ja de ben jove executava les penetracions amb l'esquerra al Vell Congost, sap ara el tècnic que al club andorrà fàcilment és un 'som una colla d'amics', on després de vuit anys ja no era prou benvingut.
El manresà-egarenc ja havia estat a punt de deixar Andorra l'estiu passat perquè entenia que se li havia de millorar el sou. Ni el club ni l'entrenador no van trobar cap altra alternativa i van continuar un any més. Un de sol. Una temporada que ha confirmat Peñarroya com un gran motivador. Entrena com jugava. Amb passió, amb vehemència. Gesticulant. Traient de polleguera els àrbitres, si cal.
Peñarroya no es casa amb ningú per molt líder que sigui. Jaka Blazic ho ha viscut aquest curs en carn pròpia. Sap, o almenys ho intenta, tensar la corda quan toca. I afluixar quan cal. Dins el vestidor, és clar. Que per alguna cosa va ser jugador d'alt nivell durant molts anys. I com ja feia quan era jugador, parla més dins que fora. Els mitjans, les xarxes socials, les prefereix lluny. Li agrada el ritme. El bàsquet viu. Fer gaudir la grada.
No refusa defensar com a primera norma del seu equip. Però si es poden anotar punts, com més punts millor. Busca un nucli dur de jugadors amb qui confiar cegament. Però sense donar-los un xec en blanc. I s'adapta al que li toca (només cal veure que el pressupost del MoraBanc era d'uns 4,5 milions d'euros, però amb unes retencions -IRPF, impost de societats- que a tot estirar arriben al 10%). No hi ha més remei. N'és conscient i sap que és just això el que li tocarà fer a Manresa. Com si de tornar a començar es tractés.
