Laia Solé col·lecciona medalles. La pivot igualadina és una habitual dels combinats estatals de formació en basquetbol femení. Una garantia d'èxit. De medalla assegurada. A Sopron, a Hongria, la jugadora que ara estudia i juga als Estats Units va afegir un nou títol al seu currículum. Un or en un Europeu, l'U20. És a dir, per a noies que tenen vint anys o menys. Solé, clau en la semifinal contra Holanda, també va tenir una notable presència en una final que les espanyoles van dominar de cap a cap contra Sèrbia, una selecció potent però que no s'esperava que es plantés al darrer partit del campionat.
Solé, que va anotar tres punts i va agafar cinc rebots a banda de donar una magnífica assistència d'esquena en els vint minuts que va estar sobre el parquet, no és l'única jugadora de la selecció U20 femenina campiona d'Europa amb vincles a la Catalunya Central. Una de les jugadores més destacades del combinat durant el torneig ha estat la combo Aina Ayuso, filla de l'exbase del TDK Manresa Pep Ayuso i de l'exjugadora del Sedis Bàsquet Cari Bagur. Justament, a la Seu jugarà el curs vinent una altra de les integrants banyades amb or i que en la final va jugar un minut testimonial, la pamplonesa Irati Etxarri.
La medalla daurada es va començar a gestar des de l'inici tot i que els primers compassos del matx van estar marcats pels errors a un cantó i l'altre. Però a mesura que Espanya va assumir què era jugar una final, una més, i la pivot Lola Pendande va començar a imposar la seva envergadura dins la zona, tot va canviar. Les espanyoles no estaven encertades des de la llarga distància, però controlaven el ritme de joc i, sobretot, s'aplicaven molt en defensa. Anul·lat el referent serbi (Ivana Raca), el conjunt balcànic pràcticament no va existir.
Festival ja al primer quart
El primer quart era un festival hispànic. I més encara amb l'entrada de Paula Ginzo i Aina Ayuso, que va imprimir més velocitat a l'equip. També en la recta final d'aquest primer període saltaria al parquet la igualadina Laia Solé. Com sempre, la jugadora de Duquesne feia feina fosca. Però necessària i efectiva. Els onze punts de marge que tenia l'equip espa-nyol al final del primer quart era una evidència de la diferència entre les unes i les altres. I més diferència hi hauria encara tot i que a l'inici del segon quart van tornar els errors.
Va costar a les espanyoles treure l'embut que semblava que hi havia a l'anella. Però un bàsquet d'Ayuso i un altre de Solé van ser el preludi de tot un recital hispà. El retorn a pista, primer, d'Iris Mbulito i, després, de Pendande, van dotar novament Espanya d'una força i una superioritat aclaparadora. Sobretot sota les anelles. Però també en ràpides transicions i en una fèrria defensa que va deixar Sèrbia en només onze punts al descans (36-11). Després del descans Mbulito va posar la directa i va obrir més encara el forat. Trenta punts de marge (41-11) deixaven ben clar que mitja medalla d'or o més i tot ja tenia amo.
Intent de reacció sèrbia
Ivana Katanic, una altra de les líders sèrbies, va decidir que li tocava empènyer el seu equip. O això o ja era la desconnexió total. I un parcial de 0-7 va obligar el seleccionador estatal a aturar el partit. El temps mort va fer efecte i entre Ginzo i Pendande van tornar les coses al seu lloc. És a dir, als trenta punts de distància i al convenciment que si algú havia pensat que hi havia marge per a la sorpresa ja s'ho podia treure ben bé del cap.
Tot i entrar al darrer quart amb 31 punts de desavantatge (60-29) després d'un nou recital de la canària Iris Mbulito -i amb Laia Solé damunt la pista-, les dues Ivana del combinat serbi, les dues veritables referències del conjunt preparat per Milos Pavlovic, van treure el geni i, sobretot, l'encert. Certament Espanya ja estava en una altra dimensió. La de pensar en la celebració posttítol. L'important era el metall. La medalla. Daurada com els tres anys anteriors. I que farà parada a Igualada.
