És la 13, encara que a la universitat llueixi el 31. A Sopron, una ciutat hongaresa molt més propera de Viena que de Budapest, la igualadina Laia Solé s'hi acaba de penjar la quarta medalla, que aconsegueix amb la selecció espanyola. La primera d'or.
Com va això de tenir assegurada medalla gairebé cada estiu?
Es diu molt ràpid i ens acostumem a veure l'equip sempre guanyant, però cada cop és més difícil. Són 35 dies de molt de treball i sacrifici abans de cada campionat, moltes hores i esforç, però sobretot molta il·lusió.
Espanya era de les favorites. Però pensaveu que serieu tan superiors, a banda del patiment amb França?
El nostre nom sonava com a possible candidat però el campionat tenia un equip favorit i aquest era França. Ja vam jugar la final de la sub-18 contra elles i vam perdre per un marge força important. França és un equip que té moltes jugadores amb un físic privilegiat i costa molt parar-les. Vam tenir la mala sort de trobar-nos França en el partit de quarts de final.
Els temibles quarts de final.
El partit de quarts és complicat, ja que si perds quedes fora i si guanyes ja tens un percentatge molt alt de guanyar alguna medalla. No ens pensàvem en cap moment que arribaríem al campionat i arrasaríem als partits de grup com ho vam fer, ni molt menys arribar a semifinals i a la final jugant com ho vam fer.
L'èxit de l'equip ha estat, justament, ser un equip on tothom podia agafar protagonisme?
Molta gent parla d'equips amb jugadores estrella. El nostre cas és curiós perquè no en teníem cap. Teníem dotze jugadores capaces de jugar i en cada partit era una incògnita veure qui ajudaria a treure el partit aquell dia, ja que cada dia en podia ser una de diferent. Si jugues com un equip en tots els sentits, això pot arribar a ser una de les armes més fortes, ja que per l'altre equip és fàcil parar la jugadora estrella, però difícil quan no saps qui ho serà aquell dia.
La semifinal va ser el teu millor moment. Quin balanç fas de la teva participació?
Estic molt contenta amb el meu campionat i el de totes. Com he dit abans, hi ha partits que m'anaven millor a mi i d'altres que una altra jugadora destacava, però el que realment importa és que hem jugat com un equip i això s'ha demostrat amb el resultat.
Deu ser gratificant arribar tan enllà amb gent amb qui també has compartit club, com tu, l'Aina Ayuso i la Maria Barneda a l'Almeda.
Són molts anys jugant amb la Maria i l'Aina i vulguis o no dins de la pista es nota. Jo sé exactament com es mouran i elles ho saben de mi. Saben on m'agrada que em passin la pilota i jo sé des d'on els agrada tirar.
Quin és el secret perquè el bàsquet estatal tingui resultats bons a categories de formació?
Crec que començar el procés de seleccions als 12 anys ajuda a entrar en l'òrbita dels entrenadors i fa que tinguin el teu nom present. El bàsquet espanyol també és conegut per tenir entrenadors molt bons i aquesta és la clau.
Cada any que passa ets més a prop de l'edat sènior. Hi penses?
Cada any passa més ràpid, però m'agrada anar any per any.
La propera temporada suposo que continues a Duquesne.
Tinc moltes ganes de la següent temporada. Espero una temporada plena d'èxits, ja que crec que tenim molt bon equip i si treballem i juguem com a tal hauríem d'arribar força lluny amb el perfil de jugadores que tenim.
T'has plantejat què faràs més enllà del cicle universitari?
La meva prioritat sempre han sigut els estudis i de moment no tinc pensat fer el salt al bàsquet professional fins que no acabi els quatre anys de carrera als Estats Units. Aquest any començo el tercer i en estudiar un doble grau, cada cop tinc més classes, així que em vull centrar en els estudis com també ho faig amb el bàsquet. I EUA em dona aquesta possibilitat.
Torno al campionat europeu. Se us veu fent molta pinya. És més que un grup de jugadores joves de bàsquet, oi?
Al final portes des de la sub-13 amb la generació del 98 i més o menys sempre hi ha les mateixes jugadores. Sí que de vegades hi ha algun nom nou, però són molts entrenaments, anys i partits juntes que no canviaria per res del món. Jo sé que puc comptar amb elles pel que sigui i elles també saben que poden comptar amb mi.
Ets una jugadora molt expressiva. Encara que no sigui nou per a tu, què se sent dalt del podi?
Aquesta vegada ha sigut molt especial, ja que sabia que era l'últim campionat amb la generació del 98, i acabar-lo amb una medalla d'or ha sigut la millor manera possible. El que se sent una vegada tens la medalla a les mans a dalt del podi és molt difícil d'explicar amb paraules, però és una sensació inoblidable.
