La història del ciclisme està plena de moments en què un corredor ha dominat de manera clara els seus contemporanis, sobretot en el Tour de França, la cursa més important de totes. Només fa falta fer una repassada al palmarès per observar des dels quatre triomfs seguits de Jacques Anquetil als anys seixanta, fins als quatre en cinc anys d'Eddy Merckx els setanta, o els cinc de consecutius de Miguel Indurain els noranta. Ja no comptem els set consecutius, que després li van ser retirats, de Lance Armstrong. Eren moments en què l'emoció per conèixer el vencedor de la competició esportiva més important del mes de juliol, lluïa per la seva absència, però els aficionats admiraven els monstres de l'esport i les seves fites.

Ja fa temps, però, que el ciclisme ha deixat de ser una aventura i s'ha convertit en un esport molt controlat. I no per la lluita contra el dopatge, sinó per la tàctica. La iniciativa dels corredors impulsius, com ara els colombians dels anys vuitanta, Luis Herrera i Fabio Parra, o d'altres escaladors voraços de triomfs com Pedro Delgado, Richard Virenque o Marco Pantani ja han passat a millor vida. Ara, els directors esportius, des del cotxe, situen els corredors com si fossin peces d'escacs. En els darrers anys, aquesta tendència està arribant a la seva màxima expressió i l'Sky marca el límit.

Com una locomotora

Perquè des que el britànic Bradley Wiggins va guanyar el Tour del 2012, res no ha estat el mateix. Sis dels darrers guanyadors han format part d'aquesta formació, amb la victòria de Wiggins, les quatre de Chris Froome, només interrompudes per la de Vincenzo Nibali el 2014, i la que va confirmar ahir el gal·lès Geraint Thomas. Evidentment, tots ells són grans corredors, però guanyen, en part, gràcies a la tasca que el seu equip fa a la carretera i molts mesos abans fora d'ella, creant-los un ecosistema que literalment aniquila qualsevol forma de vida que no hi estigui inclosa. El Tour del 2018 n'ha estat l'exemple màxim.

Perquè les etapes de muntanya han mantingut el mateix esquema. L'Sky situa els lloctinents del líder, que en principi havia de tornar a ser Froome, a imposar un ritme frenètic. Un a un van caient, des de rodadors com Castroviejo, fins a classicòmans com Wout Poels fins a elements capaços de defensar-se en tots els terrenys com Kwiatkowski. Al final, el colombià Egan Bernal portava a ritme els dos favorits, Froome i qui havia de ser el darrer escorta del tetracampió, el gal·lès Geraint Thomas.

Al final, l'empresa funciona en base als resultats i no tremola si ha de passar damunt del cap. Froome ha viscut un Tour frenètic. Va ser readmès a la cursa tot i el dopatge per salbutamol en la passada Vuelta i això el va situar més a prop dels seus rivals, sobretot de l'holandès Tom Dumoulin. Quina ha estat la solució de l'Sky? Fer créixer Thomas i apostar per qui millor es trobés. Al final ha estat el gal·lès i el resultat, l'esperat en el compte de resultats: el mallot groc a casa.

Per als rivals, l'empresa és gairebé impossible. Els atacs individuals estan condemnats al fracàs. Els equips que ho han intentat, com el Sunweb, amb Dumoulin, o l'Astana, amb Nibali, o el Movistar, amb Quintana o Landa, no se n'han sortit. Alguns dels gregaris anteriors de l'Sky, com ara el propi Mikel Landa o Richie Porte, van fugir per no haver de treballar pels altres. Els seus resultats han estat pitjors que quan hi eren.

«Això no és bo»

Les opinions sobre aquesta tirana no poden ser positives, fins i tot procedents d'aquells que en van resultat beneficiats. El campió originari, el ja retirat Bradley Wiggins, va declarar a principi de temporada que aquest domini «no és bo. L'Sky ho arrasa tot. Arriben a les curses amb una enorme estructura i així és difícil de competir-hi». De fet, amb la victòria de Froome al Tour i a la Vuelta del 2017, d'ell mateix al passat Giro i de Thomas ahir a la volta francesa, encadena ja quatre grans proves de tres setmanes imbatut, un fet inèdit fins ara»

Igual de dur es va mostrar el director d'equip de l'Emirates, el mític Giuseppe Saronni, l'any passat quan va demanar, tal com ha fet Wiggins enguany, que «la UCI [Unió Ciclista Internacional] hauria de fixar un límit salarial. La gent s'espera hores per veure ciclistes com Contador o Pantani, no a un equip que puja a trenta quilòmetres per hora».

Podria ser una solució, tot i també pot ser un acte d'impotència de formacions que, com la de Saronni mateix, no és que tinguin patrocinadors amb pocs recursos. La realitat és que el ciclisme que es veu al Tour en aquesta dècada avorreix uns espectadors que, fins i tot, han començat a mostrar actituds violentes contra l'Sky. El cel pot convertir-se en infern.