Format al CN Poble Nou de Barcelona com a nedador i waterpolista, va arribar a Manresa fa més de 40 anys per quedar-s'hi, tot i una llarga etapa entremig al CN Catalunya. Ara és un manresà més. Gaspar Ventura, olímpic dos cops com a waterpolista, a Munic i a Moscou, ha decidit aquest estiu deixar les banquetes de waterpolo i donar pas a gent més jove. A la capital del Bages ha viscut molts èxits, com a nedador, jugador i tècnic, però la desaparició del CN Manresa el 2013 va ser, i encara ho és, un plat difícil de digerir. Un capítol de la seva vida que no descarta deixar escrit en un llibre.

Com arriba al CN Manresa?

Era l'any 1977, jo tenia una bona relació amb la família Estiarte i faltava poc per a les eleccions a la presidència del club manresà; Manel Estiarte pare havia d'entrar com a vicepresident de Pere Muns. El llavors president Emili Solanich em va firmar inicialment com a segon entrenador de natació i per portar els cursets; lògicament també com a nedador i waterpolista, jo tenia 23 anys. De fet, al CN Poble Nou, el club dels meus orígens, de ben jovenet, ja tenia inquietuds per dirigir entrenaments. Abans de venir al CN Manresa, que va ser un cop acabada la mili, jo havia estat al CN Barcelona amb el meu germà Toni. Vaig fitxar-hi després de participar en els Jocs Olímpics de Munic del 1972 amb la selecció estatal de waterpolo amb 17 anys, com a jugador del CN Poble Nou. Al CN Barcelona, a més de jugar, vaig agafar l'equip juvenil i va quedar campió d'Espanya, amb l'aportació també de Felipe Tedeschi perquè jo ho estava alternant amb el servei militar.

Arriba a Manresa per fer-hi de tècnic de natació, però aviat agafa l'equip de waterpolo.

La veritat és que no funcionava massa bé el waterpolo i es trobava a la part baixa de la classificació. El club va pactar la marxa de Josep Pons i jo vaig fer-me càrrec de l'equip. Ens vam salvar i la temporada següent vam aconseguir el subcampionat d'Espanya i ens vam classificar per a la Recopa amb els germans Estiarte, Albert Canal, Pere Estefanell, etc., tots ells molt jovenets. Jo feia d'entrenador-jugador. Un parell d'anys més tard va venir el meu germà Toni. En el meu cas encara compaginava la natació amb el waterpolo. Normalment, feia estil papallona, però en alguna ocasió també esquena, com en un relleu que recordo del campionat d'Espanya, tot i que de mica en mica vaig començar a deixar la natació. Tinc una anècdota d'aquella època quan el club va estar a punt de perdre una bona generació de waterpolistes perquè es deia que no nedaven prou. Entre ells hi havia el Jordi Payà, el Xavi Serra i el Jordi Calvo. Me'ls vaig quedar i van funcionar de forma excel·lent.

I van continuar els èxits?

Hi van haver pujades i baixades però ens mantenim en les posicions d'elit del waterpolo estatal. Sempre érem dels favorits, amb el CN Montjuïc, CN Barcelona o CN Barceloneta fins que per llei de vida, i sobretot pels estudis i pel factor econòmic, van marxar alguns jugadors com el Manel Estiarte al CN Barcelona o l'Albert Canal al CN Montjuïc. El potencial va baixar.

El 1986 marxa al CN Catalunya.

Va ser després d'una darrera temporada al CN Manresa en què vam aconseguir l'ascens a Divisió d'Honor després d'una promoció amb l'Horta a Terrassa. Encara portava jo l'equip i ja feia nou anys. Al CN Catalunya ja hi fitxo com a entrenador i prou. Marxo del CN Manresa després de la reorganització dels cursets. Com a escolars només teníem les Dominiques. Amb els anomenats socials i els cursets d'estiu vam créixer fins a fer petites les piscines

Al CN Catalunya va mantenir el llistó molt alt quant a resultats.

Vaig ser-hi sis anys com a entrenador i vam guanyar quatre lligues, quatre Copes del Rei, quatre campionats de Catalunya, una Recopa d'Europa, una Supercopa europea i un subcampionat d'aquestes dues competicions continentals. La darrera campanya, 1991-92, és l'anomenada la de les cinc copes amb la lliga, el campionat de Catalunya, la Copa del Rei, la Recopa i la Supercopa i amb Manel Estiarte i Jordi Payà a l'equip. Durant aquestes temporades, no em vaig deslligar del tot del CN Manresa, hi vaig mantenir una relació de col·laboració. Al final de la meva etapa, el CN Catalunya va negociar amb Dragan Matutinovic i jo vaig tenir l'oportunitat de venir a treballar al Consell Comarcal del Bages com a animador d'activitats esportives. A la vegada, el llavors president del CN Manresa, Ramon Oliveras, em va demanar si el volia ajudar en la direcció esportiva i ho vaig acceptar.

I, per tant, torna al club.

En aquella etapa hi va haver un trencament de la junta directiva. Plega el gerent i jo faig el pas d'agafar la gerència de l'entitat, tot i que continuo lligat a l'àrea esportiva, sobretot a l'hora de planificar. Eren moments difícils i em va saber greu que no es volgués veure el que passava. Teníem unes instal·lacions obsoletes però ens manteníem amb més 3.000 socis. Durant l'època Muns-Estiarte, la Generalitat i la Diputació estaven disposats a invertir, però la ciutat va renunciar-hi. Es parlava de traslladar les piscines al Congost, però aquell no va ser un projecte real. Amb Francesc de Puig també es deia de renovar les piscines perquè calia adequar les instal·lacions al moment que vivíem. No podíem renunciar a tot això. Al final es va fer un projecte més gran que el que necessitava la ciutat. Recordo unes paraules de Jordi Valls que deia que «no puc fer unes piscines cada any». Amb la piscina de 50 de competició els costos fixes eren molt elevats. Ens deien que farien vivendes al costat de les piscines, als terrenys de la Fàbrica Nova, i que, per tant, hi hauria més moviment de persones. Això no es va convertir mai en realitat.

A l'hora de la veritat no es va presentar ningú al concurs per fer-se càrrec de les noves piscines.

És així. Primer es va fer l'edifici de serveis. Feia falta, tot i que no estava ben planificat, fins al punt que va ser el club que va haver de tirar-ne endavant les modificacions. Pel que fa a les piscines, Jordi Valls no volia perdre la de 50 metres com si es tractés d'un projecte de ciutat. Personalment era més partidari d'una piscina de 33x25. La inversió no era tan gran i després el manteniment, sobretot per escalfar l'aigua i l'aire, no seria el mateix. En canvi, la piscina d'estiu estava infradimensionada i el que és pitjor, va ser el club qui va agafar la iniciativa, un altre cop, per tal que la ciutat no es quedés sense. El CN Manresa es va presentar com a promotor, no teníem una altra sortida, encara que ho vèiem molt complicat, malgrat que ens deien que ja ho solucionarien. Es va signar durant el mandat de Jordi Valls, que ens encoratjava, després amb l'alcalde Josep Camprubí van arribar els problemas que no es van saber preveure, afrontar i solucionar; tal vegada, amb Jordi Valls no s'hagués arribat al mateix punt.

I arriben els problemes previstos.

Crec sincerament que era un tema de projecte de ciutat, no prou ben pensat i ho vàrem pagar. Ja vèiem que no arribaríem a poder pagar, que seria deficitari, però no per culpa nostra. L'Ajuntament es va tancar en banda, va considerar que el contracte era de risc, i evitava parlar de l'equilibri financer previst per llei, crec que, senzillament, perquè no tenia els diners. En lloc de buscar solucions el que va fer és un informe durant uns mesos. L'Ajuntament es va veure atrapat i ens va prendre la concessió per passar-la a Aigües de Manresa. Nosaltres vam haver de fer concurs de creditors i abans d'això vam arribar a alguns pactes perquè no es desfés el club, però sembla ser que hi ha una llei que diu que amb l'Ajuntament no es poden negociar els deutes, tenint en compte que el nostre principal deute era precisament amb l'Ajuntament. Van arribar les eleccions i el problema va passar al nou govern. Tot el procés administratiu estava en marxa i no es podia aturar. Com a club, teníem molt clar que el més important era salvar els treballadors, i que els tècnics passessin al nou club; en això vam arribar a acord. Em va saber greu tot plegat, però sobretot que es perdés el nom del club. Això va ser molt dur, però jo encara confio que en algun moment es pugui recuperar i es puguin superar tots els entrebancs legals en aquest sentit. Més tard o més d'hora, el club es tornarà a dir CN Manresa. Ho ha d'aprovar l'assemblea del nou club, el CN Minorisa.

Què en pensa precisament del CN Minorisa?

Ha fet la seva feina. S'ha de tenir en compte que amb la desaparició del CN Manresa, va deixaparèixer el waterpolo. De totes formes,el CN Minorisa ha de millorar en molts aspectes. Des de l'iniciador Paco Valverde fins a Xavier Velasco o l'actual president Lluís Lázaro, he estat sempre al seu costat. En el cas del CN Manresa m'han titllat de dimoni però crec que he posat tothom al seu lloc. I ara el CN Minorisa està al límit. S'han fet passos però el club necessita més coses. De les diferents especialitats, estem parlant d'uns 350 esportistes entre natació, natació artística, waterpolo i triatló. L'equip masculí està a la màxima categoria catalana, amb possibilitats de ser algun dia de categoria estatal, com ja tenen les noies. Pel que fa a les categories base, hi ha vuit equips que competeixen dignament. Quan va començar, el club disposava de dues hores al dia per al waterpolo. Els cursets, que volen dir la captació, els porten Aigües de Manresa i no el club. Vull dir que falten moltes coses per poder créixer.

Per què deixa les banquetes?

Per diferents motius. Tinc quatre nets. No, penso que aquest era el moment de prendre la decisió. Penso que convé un canvi sobretot pel que fa al dia a dia. Al club li fa falta gent jove que tingui empenta per aconseguir més coses, segurament amb un treball diferent. Fa falta una vitalitat que jo ja no puc donar. Continuaré ajudant en el que calgui. Jo, de president, no m'hi veig. M'hauria de passar el dia aquí. M'estimo molt tot això, però considero que no em correspon el càrrec. S'ha de lluitar per tornar a tenir internacionals. Ja ningú no recorda que tres campions olímpics van sortir del CN Manresa. La ciutat, l'Ajuntament i també Aigües de Manresa ho han d'entendre. S'hi ha de fer alguna cosa més.

Continuarà lligat a la Federació Espanyola de Natació?

Actualment formo part de la vocalia dels àrbitres de waterpolo encara que per a mi, això és un món nou. He fet de tot a la federació. He estat internacional com a nedador i waterpolista, seleccionador femení absolut, i de la resta de categories, de la selecció júnior masculí.

Com recorda el mundial de Barcelona del 2003 quan va dirigir la selecció estatal femenina?

Va ser un fet important per al waterpolo femení poder acabar entre les vuit primeres seleccions perquè les jugadores van poder entrar al pla ADO, volia dir rebre uns diners de les beques. A Barcelona, el waterpolo femení va fer un pas definitiu, tot i que va ser un gran sacrifici. Jo treballava al CN Manresa i anava a entrenar amb la selecció els migdies; les noies es trobaven igual. Aquell equip, molt jove, ha estat clau en el futur del waterpolo femení. Com a anècdota, jo vaig portar la Jennifer Pareja a la selecció.

I de la seva participació als Jocs Olímpics, que n'ha de dir?

Els de Munic, amb disset anys, el 1972, van ser un somni. A Moscou, el 1980, vam fer el salt com a selecció. Vam quedar quarts i ens va faltar molt poquet per la medalla.

El waterpolo ha d'evolucionar?

Fa temps que es parla d'això. El waterpolo que defensem és el waterpolo català. Les grans potències es basen en el físic i en els bons llançadors. La clau és pensar més, ser més ràpids perquè el joc actual és molt lent. Ara a l'europeu, s'ha pogut veure una selecció estatal valenta, que ha arriscat i ha nedat. El bon waterpolo ha de ser el de prendre riscos amb agilitat mental.

I el tema de les normes?

Al Mundial júnior d'Hongria es provaran noves regles per fer el joc més espectacular, però difícilment es moura res, a les potències ja els hi està bé així com és ara.