«L'Iron Bike no es pot explicar, s'ha de viure», relatava Jaume Garcia, ciclista de Sant Joan de Vilatorrada i un dels afortunats que pot presumir d'haver completat la considerada com a cursa BTT més dura del món, a Itàlia

Garcia, membre de l'equip de ciclisme OutCat de Santpedor, no va viatjar sol. El van acompanyar cinc persones més, amics i companys d'equip com són els també bagencs Pablo Sánchez, Raül Monfort, Ferran Pinyot i, el moianès David Ruiz.

«Fa anys mirava vídeos i les imatges d'uns agosarats que s'atrevien a participar en la prova BTT més dura del món i ho mirava amb enveja i admiració, però la realitat era que ni m'atrevia a plantejar-m'ho», explica Garcia. A mesura que passava el temps, aquells agosarats dels que parlava el santjoanenc eren més coneguts i tots ells li deien el mateix quan preguntava per la duresa de la prova, «l'Iron no es pot explicar, s'ha de viure».

A partir de llavors, Garcia ho va tenir clar. «Em vaig proposar que en complir els 40 anys aniria a fer l'Iron Bike. En comentar-ho a la colla molts em van mirar amb una cara com dient si estava de conya. Però la decisió era ferma i quatre bojos més van decidir acompanyar-me», comenta Garcia.

Quan es diu que l'Iron Bike és una prova per a valents no es diu cap mentida. El fet de recórrer 655 km en vuit dies amb un desnivell positiu acumulat de 27.500 metres no és l'únic que han de superar els més atrevits. Ja ho diu el propi Garcia, «no espereu grans luxes, és supervivència», quan li demanen el mateix que ell demanava fa uns anys. «Un cop acabes de pedalar continua la incertesa, on plantes la tenda, on et vas a dutxar, on toca sopar i què hi haurà de sopar», afirma Garcia.

La localitat del Limone Piemonte és l'escollida per donar el tret de sortida a aquesta popular cursa de bicicleta de muntanya que, en l'edició d'enguany, complia el seu 25è aniversari. Així, la cursa comença als Alps italians i passa per alguns punts dels Alps suïssos i francesos.

«La veritat és que cap de nosaltres ha mirat la classificació. Potser dels 155 participants només els 15 primers van a competir. El nostre únic objectiu era acabar i complir aquest somni», declara el santjoanenc. L'aventura dels bagencs tampoc no hauria estat possible sense l'ajuda del seu assistent Roger Baiges, persona encarregada de transportar el material, com les tendes, sacs de dormir, etc. Baiges, a més, ajudava els membres de l'equip a muntar les tendes i tot el material perquè no haguessin de fer un sobreesforç després de les etapes.

Jaume Garcia va viure un últim dia de competició que no oblidarà mai. La darrera etapa de l'Iron Bike sempre és la més fluixa, tenint en compte que la penúltima és una de les més fortes, o la que més. Doncs bé, en aquest punt el bagenc va poder gaudir de tot el que l'envoltava sense deixar de pedalar per arribar a temps al poble de Sauze d'Oulx (Itàlia), localitat on finalitzava l'etapa. «Estava entrant al poble després d'un descens brutal pel Bike Parc de Sauze d'Oulx i vaig veure l'arc de la meta i tothom cridant i animant. Allà vaig veure el millor regal que mai ningú no m'havia fet abans: la meva dona i els meus fills esperant-me a la línia d'arribada, per sorpresa. Amb tots els sentiments a flor de pell, vaig esclatar a plorar d'alegria, sense pair encara tot el que havia assolit. Havia complert un somni», clou Garcia.