Ha liderat amb eficàcia, contundència i, sobretot, compromís la defensa del Centre d'Esports Manresa. Sense gaudir del predicament i el ressò mediàtic que provoquen els davanters, des de la discreció i la naturalitat, Mohammed Djitté, Moha, ha completat, als 28 anys, deu temporades al primer equip blanc-i-vermell, dos lustres en què ha defensat els colors de l'entitat en 281 ocasions i ha marcat tres gols, però ha estat determinant a l'hora d'evitar-ne un número no registrat en cap estadística.
Enguany, Moha escriurà un parèntesi en la seva trajectòria al club manresà per ajudar el Sant Julià de Lòria de la Primera Divisió andorrana a conquerir el títol de lliga i, per tant, a classificar-se per disputar la primera eliminatòria prèvia de la Lliga de Campions. L'entitat del país dels Pirineus és l'altre club tutelat pel president del Manresa, l'empresari d'origen argentí José Luis Correa. Va ser al juliol quan «el president em va demanar personalment que em necessitava per al projecte del Sant Julià durant una temporada», exposa.
Un debut agredolç a Tercera
Mohammed Djitté va debutar amb el primer equip blanc-i-vermell l'11 de maig del 2008, en l'últim partit oficial jugat pel Manresa a Tercera Divisió al Congost. El projecte esportiu d'aquell curs s'havia estavellat i l'equip ja estava matemàticament descendit a Primera Catalana. Aquella tarda, el tècnic sabadellenc José Antonio Montes va haver de recórrer a quatre jugadors del juvenil per enfrontar-se al Balaguer. Moha, juvenil de segon any, va jugar com a titular i va protagonitzar una solvent actuació a l'eix de la defensa, tot i la derrota per 0 a 3. «Reconec que em sentia massa jove, que quasi tot se'm feia gran, aquell dia. Vaig notar molt el canvi de categoria», rememora.
La temporada següent, amb el primer equip a l'antiga Primera Catalana de vint equips i l'artesenc Xavi Posas com a entrenador, Moha va iniciar el curs com a jugador del juvenil A blanc-i-vermell, però de seguida «vaig començar a entrenar amb Xavi Posas i a compatibilitzar els partits dels dos equips». Va jugar tretze partits a Primera Catalana, nou complets i com a titular.
Compaginar èxits i decepcions
La dècada de Moha al primer equip del Manresa s'ha caracteritzat per la successió d'èxits notables i profunds desencisos. El segon descens consecutiu, ara a Territorial Preferent, o la davallada a Segona Catalana, el curs 2012-13, encapçalen els desenganys, que completen els quatre ascensos frustrats.
El cinquè lloc i el consegüent ascens a Primera Catalana signat el maig del 2011; el retorn a aquesta categoria assolit tres anys després, i la Copa Catalunya amateur guanyada al CP Sarrià el dissabte, 30 d'agost del 2014, detaquen entre els èxits aconseguits. «La temporada 2012-13 ha estat la més difícil de totes. Tres entrenadors, més de cinquanta jugadors, el descens», valora Moha. En contraposició destaca la conquesta de la Copa Catalunya. «No vaig poder jugar la final, després de fer-ho en totes les eliminatòries. M'havia trencat el colze en un amistós a Rubí, però els companys van tenir la deferència de deixar-nos aixecar el trofeu a mi i a Javi Rebollo, absent també per lesió», agraeix.
El central valora «haver tingut sempre la confiança de tots els entrenadors» i avalua que «sense adonar-me'n, al Manresa, s'han anat acomplint tots els meus somnis com a futbolista. Quan era cadet i anava a veure jugar el Manresa a Tercera Divisió, somiava en jugar al juvenil. Després, en fer-ho al primer equip i ara, ja hi he estat deu anys». Potser per això, «quan he rebut ofertes d'altres equips, després de parlar amb els responsables del club, sempre he decidit quedar-me. Per què marxar a un altre lloc si et sents bé a casa?», es pregunta.
Un mataroní d'origen mandinka
Mohammed Djitté, Moha, va establir-se a Manresa el setembre del 2003, als 13 anys, procedent del seu Mataró nadiu. Tres dels seus germans grans, Lamine, Abdoul i Omar, treballaven a la capital del Bages. «La tranquil·litat, l'entorn familiar i poc sorollós de la ciutat», afirma Moha, va abocar la resta de la família a traslladar-s'hi. A hores d'ara, sis dels seus set germans, les seves famílies i la seva mare, Tunko, hi resideixen. «Tots menys la germana gran, Khadidiatou, que viu al Senegal. El pare, Karamo, va morir el 2007».
La recerca d'un club on continuar jugant a futbol, una de les seves grans passions, el van conduir al Manresa que, amb les plantilles dels equips infantils completes, va cedir-lo al CE Barri Sagrada Família. «Llavors, actuava com a migcentre defensiu, com havia fet als equips base de la Unión Deportiva Los Molinos i el Rocafonda CF». No en va, el seu germà Lamine, «en veure que no parava de jugar a futbol a la plaça de davant de casa, un dia, quan tenia sis o set anys, em va agafar de la mà i em va dur al camp del barri de Los Molinos. Així vaig començar a prendre part en una lliga interbarris que es jugava a Can Cirera», rememora. Quatre temporades als equips base del club blanc-i-vermell van conduir-lo al primer equip. «Va ser Toni Ramos qui em va situar com a central quan era cadet de segon any», puntualitza.
El defensa d'origen mandinka se sent «dels dos llocs, català i senegalès. El que de veritat em sorprèn és l'estranyesa de la gent perquè parlo habitualment en català. Però si vaig néixer a Mataró!», exclama. Amb tres germans més i dos nebots vinculats d'una o d'altra manera al món del futbol, ja sigui com a jugadors, ja sigui a l'ONG Diapo, o participant en el Mundialet Intercultural, a aquest jove manresà a qui agrada especialment el «cheb» de pollastre, un plat típicament senegalès elaborat amb una base d'arròs, només li queden dos anhels esportius per complir: «Jugar a Tercera amb el Manresa» i «poder continuar vinculat al club després de retirar-me com a futbolista. Insisteixo: el Centre d'Esports Manresa és casa meva», sentencia.
