Pol Freixanet va gaudir, dissabte, del primer triomf d'aquest curs del Reus Deportiu a la banqueta assignada a l'equip visitant a l'estadi José Martínez Valero d'Elx (0 a 2). Tot i la capacitat de concentració i d'abstracció a tot allò aliè al partit que el caracteritzen, de ben segur, en algun moment, el porter manresà va mirar de reüll la banqueta local, aquella que ocupava del 23 de maig del 2015, quan una lesió del porter polonès Przemyslaw Tyton, a les acaballes del partit, li va permetre debutar a Primera Divisió amb l'equip il·licità contra el Llevant (0 a 0).

Després d'una reeixida temporada i mitja a Fuenlabrada, a Segona B, Pol Freixanet ha fitxat aquest estiu pel Reus Deportiu CF, un dels dos equips catalans assentats a La Liga 123, és a dir, a Segona Divisió A. «Vaig rebre vàries propostes d'equips de La Liga 123. Però es notava que els reusencs apostaven per mi a través del seu director esportiu, Sergi Parés. Vaig prendre la decisió d'acceptar la seva oferta. Fer-ho, a més, em permetia estar a prop de la família. Des dels 18 anys resideixo fora de Catalunya!», exclama.

Un contracte per tres temporades

L'interès de l'equip del Baix Camp es va concretar «en un contracte per tres temporades que va plantejar el club», detalla Freixanet. «El Reus buscava un segon porter de garanties, per al present, però en qui poder confiar en el futur», especifica. «Estic segur que és el lloc idoni per seguir creixent», conclou.

El porter forjat al planter de l'Espanyol ha estat el suplent d'Èdgar Badia en les tres primeres jornades de lliga. «Abans de començar la competició, Sergi Uclés, l'entrenador de porters, va conversar amb mi per informar-me que, inicialment, Badia seria el titular. Quan vaig acceptar la proposta roig-i-negre, ja sabia que venia a un club amb un porter consolidat a la titularitat i molt estimat per l'afició. El meu repte és millorar, setmana rere setmana, per aprofitar l'oportunitat quan es presenti», reflexiona el bagenc.

Freixanet qualifica l'estada al Club de Fútbol Fuenlabrada com «una etapa de retrobament amb el futbol. A Fuenlabrada m'he tornat a sentir porter i la seva confiança m'ha fet sentir important», agraeix.

De Primera a l'oblit dels lesionats

La determinació de Pol Freixanet i la seva maduresa mental, als 27 anys, han de ser dos factors clau a l'hora de consolidar-se, de forma definitiva, a La Liga 123. Després de viure el debut a Primera i del posterior descens administratiu de l'Elx CF l'estiu del 2015, Freixanet es va mantenir al primer equip il·licità, a la categoria de Plata. «Uns mesos abans del partit davant del Llevant, l'Elx m'havia ofert la renovació per dues temporades més», exposa. Però el curs següent, amb l'equip a Segona A i Rubén Baraja com a nou entrenador, el manresà només va jugar 3 partits complets. El tècnic val.lisoletà va fitxar un porter de la seva confiança, Javi Jiménez, amb experiència al Reial Valladolid, Reial Múrcia, Llevant i Alcorcón i, quan faltava un mes i mig per a la conclusió del curs, «vaig tenir el trencament del menisc i del lligament encreuat anterior del genoll esquerre».

Per segona vegada en la seva incipient carrera esportiva. Freixanet s'enfrontava a la solitud dels lesionats, a l'oblit del gran públic. «Un any i mig després d'estar al llindar de Primera Divisió havia de tornar a començar a Segona B», rememora. El Fuenlabrada d'Antonio Calderón i Eloy Jiménez el va convènçer el gener del 2017 per afegir-se al seu projecte. Amb l'equip del sud de Madrid va jugar com a titular 15 dels 21 partits oficials disputats. Els madrilenys van disputar les fases d'ascens a Segona A com a tercers classificats del grup 2n de Segona B, però l'extremeny Villanovense els va superar a la primera eliminatòria.

La passada temporada, Pol Freixanet va ser titular indiscutible al Fuenlabrada, malgrat fer parella amb un porter amb el bagatge i l'experiència de Jordi Codina. Va ser el porter menys golejat del grup 1r de Segona B i va poder jugar el partit de tornada dels trenta-dosens de final de la Copa del Rei al Santiago Bernabéu, contra el Reial Madrid CF. «He après molt de Jordi Codina. Ell era el porter habitual als partits de Copa, però va explicitar que volia que fos jo qui jugués aquest partit», revela. Aquell dimarts, 28 de novembre, les sensacions que predominaven en la ment del manresà eren «la responsabilitat i la concentració». Freixanet assenyala que «em sentia molt preparat per afrontar aquell partit». No en va, des de la lesió als lligaments, Pol Freixanet treballa amb la psicòloga esportiva Mar Rovira. «M'ha ensenyat a identificar cadascuna de les emocions que sents, a controlar allò que et passa pel cap. Com ens afecten les emocions, es pot educar», conclou.

«Aquella nit, al Santiago Bernabéu», prossegueix, «sabíem que ningú ens guanyaria en treball i il·lusió». «Al descans, quan vam retirar-nos als vestidors amb 0 a 1, vam rebre el reconeixement del públic merengue pel nostre joc, mentre l'estadi xiulava els seus jugadors. Amb el 0 a 2 vam igualar l'eliminatòria, però Gareth Bale va propiciar l'empat final a dos», relata.

Els d'Antonio Calderón van tornar a disputar les fases d'ascens. Van superar la Reial Societat B a la primera eliminatòria, però un altre filial, el del Vila-real, va estroncar altra vegada el somni dels madrilenys. El Baix Camp l'esperava.

Pol Freixanet qualifica la pretemporada amb el Reus Deportiu com «una etapa d'assimilació de nous coneixements, d'aprendre a jugar amb un estil de joc on preval la possesió de la pilota i on el porter ha de jugar molt amb el peus i prendre moltes decisions». Durant els amistosos jugats, Pol Freixanet només ha encaixat un gol. «He hagut d'intervenir poques vegades, però les he resolt encertadament. I he arriscat en les passades, en el joc amb els peus», detalla. «Estic en el lloc idoni per créixer i consolidar-me a Segona A. En aquests moments, em sento una esponja que assimila ràpidament els nous aprenentatges».

El futbol ha determinat que a Reus, el manresà s'hagi retrobat amb Èdgar Badia, «el porter que va agafar el meu relleu al juvenil de l'Espanyol» quan una lesió a l'escafoide de la mà dreta va fer perillar la seva carrera esportiva en un moment clau, l'últim curs de juvenil. «Primer, vull assentar-me a la La Liga 123 i explotar al màxim les meves potencialitats. El sostre del Pol Freixanet encara l'hem de descobrir. Potser no podrem avaluar-lo fins que em retiri», reflexiona.

Aquell nen que jugava a bàsquet a l'hora del pati a l'escola Sagrat Cor, a la vegada que anhelava ser futbolista, i que va trobar en Josep Maria Talarn el referent per iniciar-se en aquest esport. Aquell nen que va despertar l'interès del FC Barcelona amb només 10 anys, després de dos breus periples pel CE Barri Sagrada Família i pel Gimnàstic, abans de fitxar pel RCD Espanyol. Aquell nen que mai no va queixar-se per, a les cinc de la tarda, després de l'escola, haver de desplaçar-se fins a la Ciutat Esportiva de Sant Adrià, per retornar a casa a dos quarts de dotze, amb els deures per fer, per «ser conseqüent» amb la seva decisió, tal com li havien demanat els seus pares, encara un curs decisiu, amb el suport de la seva parella, Cristina Carbonero, per obrir-se camí a l'elit del futbol estatal.