Va assumir la direcció tècnica del primer equip de l'Espanyol en un moment esportivament delicat i va signar un final de lliga quasi immaculat. David Gallego detalla per a Regió7 les vivències d'un mes i escaig viscut intensament a Primera Divisió, repassa la seva trajectòria com a entrenador i reflexiona sobre el seu futur a les banquetes.

Quan li va arribar la proposta de fer-se càrrec de dirigir l'Espanyol a Primera durant el tram final de la temporada passada?

L'oferiment me'l va transmetre Òscar Perarnau, director general esportiu, el divendres 20 d'abril, cap a dos quarts de nou del vespre, mitjançant una trucada telefònica. Era a la meva llar, a Súria, després d'un dia ple de rumorologia. Vam parlar de l'entrenament que s'havia de fer l'endemà al matí i de la roda de premsa posterior. A més, vam acordar que Toni Clavero, preparador físic del filial, m'acompanyaria al primer equip i que Carlos Castro, el meu segon, assumiria l'equip B sota la meva supervisió.

És a dir, faltaven menys de quaranta hores per a l'inici del partit a Montilivi.

He de reconèixer que vaig dormir molt poques hores aquell cap de setmana. Per preparar el partit amb els jugadors només tenia l'entrenament de dissabte al matí. Lògicament, tenia un sòlid coneixement dels nostres futbolistes, però havia de profunditzar en el que sabia sobre el Girona. Em vaig posar a veure i analitzar vídeos dels de Machín.

Per a molts dels jugadors del primer equip, David Gallego deuria ser quasi un desconegut.

Aquelles hores em preocupaven fonamentalment dues qüestions. La resposta dels futbolistes i la xerrada tècnica prèvia al partit. Dissabte al matí, abans de començar la sessió preparatòria, vaig exposar als jugadors que érem conscients que els tècnics nouvinguts eren una incògnita per a ells. Els vaig demanar respecte, professionalitat i temps. Un marge temporal abans d'avaluar les nostres aptituds. I en aquest aspecte, la seva resposta mereix un deu. D'altra banda, sabia que la xerrada de diumenge seria clau: havia de ser clara i concisa. Afortunadament, el Girona era un equip amb un estil de joc molt definit.

L'estrena no podia ser millor: victòria al camp de l'equip revelació de la temporada.

Vam jugar i competir amb criteri i compromís. El segon gol de Gerard Moreno, a l'inici del segon període, ens va donar pausa i tranquil·litat. Aquell partit va marcar la resta del mes. L'entorn es va calmar i l'equip va recuperar les bones sensacions.

L'únic canvi remarcable que va fer va ser confiar en Sergio García. Les altres modificacions a l'equip inicial van ser a causa de la sanció de Mario Hermoso i la lesió de Piatti.

Sergio García ens va aportar molt a Girona. Havíem de revertir la seva situació i posar el seu talent al servei de l'Espanyol.

En el segon partit, a casa, contra el Las Palmas

Vam cedir un empat contra un equip ja descendit i imprevisible en molts aspectes. Els vam prendre la pilota i vam generar moltes ocasions de gol. Ens va faltar encert en la definició. És cert, tot i que no crec gaire en els sistemes, sinó en la capacitat d'entendre i interpretar el joc, tendeixo a dibuixar un 4-4-2. Tot i això, el que més vam treballar amb els futbolistes als entrenaments van ser els conceptes relacionats amb la iniciació del joc. Hi vam invertir moltes hores.

El seu periple a Primera va incloure dues victòries de prestigi, al Wanda Metropolitano i al Nuevo San Mamés.

Són grans satisfaccions que m'acompanyaran en forma de record tota la vida. Els éssers humans som els nostres records. I per a les estadístiques, l'Espanyol sempre serà el primer equip que va guanyar al nou estadi de l'Atlètic de Madrid. Un altre motiu d'orgull.

Per arrodonir un mes prodigiós, una setmana després del partit a Bilbao va segellar el retorn del filial a Segona Divisió B.

Realment va ser un mes increïble culminat amb un ascens a la Ciutat Esportiva Daniel Jarque, davant la nostra afició. L'exigència durant aquest període també va ser màxima. La destitució de Quique Sánchez Flores va comportar la marxa de tot el seu equip tècnic. Els entrenadors de la casa van doblar les seves funcions i vam donar una lliçó de professionalitat. És un fet que els vull agrair públicament.

Tot i que el seu nomenament com a tècnic del primer equip es va revestir d'interinitat, la trajectòria de l'Espanyol a Primera no li va generar l'expectativa d'accedir al càrrec definitivament?

Des d'un primer moment sabia que assumia la direcció tècnica de l'equip de forma provisional. Ni em vaig il·lusionar ni vaig deixar de fer-ho. Vaig continuar amb la meva feina i vaig mirar de viure aquelles setmanes d'especulacions amb naturalitat. Quin percentatge de possibilitats vaig tenir de quedar-me al primer equip? Només ho saben els membres de la direcció esportiva. Això sí, el millor d'entrenar l'Espanyol un mes va ser rebre el reconeixement públic dels futbolistes, el fet que ells consideressin que aquell grup de tècnics que potser acabaven de conèixer estava preparat per entrenar a Primera Divisió.

David Gallego també deuria extreure aprenentatges i conclusions d'aquesta experiència.

Van ser només cinc partits, però em vaig sentir còmode, a gust. Crec que vaig saber connectar amb els jugadors i transmetre'ls els conceptes futbolístics. Sé que no és el mateix dur un equip de Primera cinc partits que tota una temporada, però l'experiència m'ha permès créixer i sentir-me preparat per fer-ho.

I l'ha posat a l'aparador de la Lliga Santander.

Per a l'entorn mediàtic. Però David Gallego és el mateix tècnic que abans d'aquest breu periple. En el món del futbol poden tenir més repercussió cinc partits que cinc anys de treball ininterromput al futbol formatiu. És una situació que els protagonistes no podem controlar.

La seva estada al primer equip va produir canvis en la quotidianitat del seu entorn familiar?

Va generar il·lusió. El meu fill David, per un temps, va deixar de dir-me pare per referir-se a mi com a míster. La família va assistir a tots els partits i ho va gaudir de forma saludable, sense estridències.

La seva etapa com a futbolista professional va ser extensa, de divuit temporades. Durant aquest període, ja madurava la possibilitat d'exercir d'entrenador?

Sempre m'ha atret aprofundir en el coneixement del joc, però no vaig plantejar-me fer d'entrenador fins que vaig coincidir amb Juanma Lillo al Terrassa, el curs 2004-05. Vaig parlar molt amb ell de futbol. Jugàvem a Segona A i aprofitàvem els desplaçaments per conversar i intercanviar coneixements. Va ser Juanma Lillo qui em va convidar a treure'm la titulació necessària. Va ser llavors quan vaig començar a plantejar-m'ho de debò.

Va començar a cursar de seguida els estudis pertinents?

Aleshores tenia el primer nivell, que havia cursat quan jugava amb l'Hèrcules, a cavall del 1999 i el 2001. De seguida vaig posar-m'he a estudiar el segon i el 2006, coincidint amb la mitja temporada que vaig jugar al Badalona, vaig treure'm el tercer. Recordo que sempre feia els viatges des de Manresa amb un bon amic, Josep Antoni Medina.

Els seus inicis com a tècnic van ser al modest Sant Feliu Sasserra, que llavors militava a Preferent.

Hi havia negociat l'estiu del 2009, sense arribar a una entesa. Va agafar l'equip David Molina. I va ser ell qui em va venir a buscar i em va convènçer, a mitja temporada. Per raons de diversa índole, ell havia de deixa l'equip. Vaig concloure que seria una bona manera d'examinar-me, de saber si era capaç de posar en pràctica tot allò que havia après abans de deixar el futbol en actiu. El preparador físic Santi Ribera em va acompanyar en aquesta aventura.

Un test en un entorn difícil, amb un equip que era cuer, a vuit punts de la permanència.

Va ser una experiència que em va omplir molt, potser per les múltiples dificultats. Jugàvem en un camp de sorra de dimensions reduïdes, els jugadors eren concients que l'equip estava abocat al descens i, sovint, només venien a entrenar-se vuit o nou. Però em va permetre constatar que entrenar m'agradava i volia fer-ho com a professional. En el derbi amb el Manresa, els jugadors van palesar el seu orgull i vam guanyar els blanc-i-vermells per 3 a 1.

El Centre d'Esports Súria, l'equip de la seva vila, el va acollir les següents temporades.

Hi vaig arribar a final d'octubre del 2010, amb la competició ja iniciada. Benito Español, el president, va demandar els meus serveis, però a la banqueta del Súria hi havia un gran amic meu, Edu Maqueda. Vaig acceptar la proposta amb la condició que l'Edu i jo formessim un tàndem. Va ser la temporada en què es va fer l'última reestructuració de categories al futbol català. El Súria jugava a l'antiga Segona Territorial. Aquell curs vam estar a punt de ser primers i de pujar a Segona Catalana, un objectiu que vam assolir dos anys després, el juny del 2013.

Però el seu propòsit era accedir al professionalisme.

Com a jugador tenia una reputació, però com a entrenador era un novell que havia de començar de zero. Vaig trucar a la porta de molts equips en aquella època. Va ser una tasca semblant a la que fa qualsevol treballador que busca feina quan presenta el seu currículum a les empreses. La compensació que em podia oferir el Súria només cobria les despeses de desplaçament. El pitjor era assistir a una reunió, que t'acomiadessin amb paraules esperançadores, però sortir d'aquell despatx conscient que la resposta era no. Personalment hauria preferit una resposta sincera.

La seva trajectòria com a jugador havia conclòs l'estiu del 2009 al Manresa. Va avaluar treballar en alguna feina aliena al futbol?

Vaig treballar en el sector de la construcció. Agustí Mora em va demostrar que els amics de veritat hi són en els bons i ens els mals moments. Em va oferir feina a la seva empresa, de caràcter familiar, Bages Estrucam SL, amb seu a Santpedor. Mora era conscient que jo no en sabia res d'aquest ofici, però em va dir: «Ja n'aprendràs». Ho compaginava amb el futbol i amb la cerca d'una oportunitat com a entrenador professional. A la vida, he trobat poques persones com Agustí Mora.

Durant la seva etapa com a tècnic del Súria, el Manresa no li va fer mai una oferta en ferm?

Potser vam mantenir algun contacte o conversa informal, però no vaig rebre mai una oferta en ferm. El Manresa hauria estat un bon lloc per donar-me a conèixer com a entrenador. Lògicament, l'hauria acceptat. Però no es va produir.

L'oportunitat va arribar a través d'un vell conegut, Jordi Lardín.

Vam començar junts al primer equip del Manresa i vam marxar junts a l'Espanyol. La relació es preservava des d'aleshores. Vam mantenir una reunió en què li vaig exposar les meves inquietuds. Ho va valorar i es va informar amb detall. Un temps després, em va trucar per fer-me una proposta arriscada per a ell, pel seu càrrec a l'Espanyol: em proposava fer-me càrrec de la joia de la corona del futbol base espanyolista: el juvenil A de Divisió d'Honor. S'havia de ser molt valent per confiar en un entrenador que acabava de segellar l'ascens d'un equip a Segona Catalana, el Centre d'Esports Súria.

Va ser l'inici d'una fructífera etapa a cavall del juvenil A i del filial espanyolista.

La proposta de l'Espanyol no m'exigia plena dedicació en un primer moment. Però jo sabia que no podia fallar-me a mi mateix. Si aquella oportunitat es malbaratava, no seria per falta de temps i de dedicació. Vaig parlar amb el meu cap a la feina i vaig optar pel professionalisme com una inversió de futur. Els primers mesos van ser difícils quant a resultats, fins que una victòria contra el Barça de Munir, Sandro Ramírez i Adama Traoré va desbloquejar l'equip mentalment.

Quina és la seva actual situació contractual? Es planteja un futur com a entrenador a Primera Divisió o a Segona Divisió A?

Tinc contracte amb l'Espanyol per a aquesta temporada i la propera. Ara mateix, no penso en aquesta possibilitat ni em plantejo si l'Espanyol és el lloc ideal per entrenar a la Lliga Santander. La quotidianitat de l'entrenador se centra en la immediatesa. Alhora, és lícit ser ambiciós i creure en les teves possibilitats. Algun dia vull entrenar a l'elit.