El Cadí va posar contra les cordes el totpoderós Uni Girona un quart i mig. Una vegada l'esforç físic va començar a passar factura i les gironines van intensificar el nivell de defensa i van posar en marxa tota la maquinària, les de la Seu es van anar fonent. Fins a perdre la final de la Lliga Catalana femenina d'una manera excessiva. Poc generosa amb el treball fet per les de Bernat Canut. Però realista quant al fons d'armari de les unes i les altres.

Les urgellenques van somniar, i molt, durant el primer quart. Novament la grapa d'Andrea Vilaró contagiava les seves companyes. El joc alegre del Cadí i l'encert en el triple (4 de 6 en els primers deu minuts) va agafar desprevingut el Girona, fred, fins a cert punt erràtic. La feina interior de Merritt Hempe també es deixava nota per les de la Seu. Fins que es va començar a carregar de faltes i va haver d'anar al banc. El Cadí va arribar a tenir fins a onze punts de marge (9-20).

Les urgellenques feien un bon bàsquet, que es va mantenir fins que el cansament va començar a treure el nas i els múltiples relleus gironins van començar a fer efecte. A poc a poc les d'Eric Surís van anar guanyant terreny a mesura que el Cadí s'empetitia. I així fins que dos triples locals seguits de dos dels reforços de luxe (Hampton i Murphy) van fer passar al davant el Girona per primer cop just al llindar del descans (39-37).

Es veia venir que després de passar pel vestidor la pel·lícula seria una altra. I ho va ser. Rosó Buch -designada MVP de la final- i Laia Palau i Núria Martínez van començar a moure el partit a la seva voluntat davant un Cadí ofegat. Les de la Seu miraven de resistir ara, però, amb deu punts de desavantatge sols reiniciar-se el joc. Irati Etxarri assumia protagonisme. I dos tirs lliures errats per Ariadna Pujol haurien pogut deixar el Cadí a només sis punts (58-50) poc abans d'arribar al darrer quart. El darrer parcial seria ja un festival gironí -amb la internacional Bea Sánchez d'estilet- davant unes urgellenques que havien plantat cara fins on van poder.