Tothom, segur, té el seu Núñez. Personatge únic, irrepetible però molt imitat. Queda per a la posteritat el Nuñito que va brodar Alfons Arús (amb la variant mix delirant de Nuñito de la Calzada) i les celebracions al costat de Jordi Pujol, gairebé clons físicament i que, segons deia algú no fa gaire, els nens petits dels 80 o 90 arribaven a creure que realment es tractava de la mateixa persona. Sí, van coincidir molts anys i la seva semblança física era evident.

El llegat de Núñez, amb els seus encerts i també molts errors, és inqüestionable. Però la seva vessant pública, moltes vegades, el convertien en tot un actor, entranyable i trapella.

A les nostres comarques va venir sovint, va inaugurar un munt de penyes i va escampar barcelonisme, a vegades amb Nicolau Casaus. Jo el recordo el 1982 inaugurant a Manresa un monument davant Crist Rei i al costat de la Farola, punt de concentració on des de fa dècades se celebren els títols barcelonistes. També, a mitja dècada dels anys 90, en un sopar de la pe-nya blaugrana local que es va fer a l'hotel Pere III. Eren els dies en què ja afloraven les clares discrepàncies amb Cruyff i els periodistes li van preguntar si estava dolgut amb el tècnic. Va fer veure que defugia en respondre amb un «no, no m'ho demaneu això, no m'ho feu dir...». Però tot seguit es deixava anar amb una sèrie de retrets, que si es creia l'amo del club, que què s'havia pensat l'entrenador... Núñez en estat pur, vaja.

L'última visita significativa al Bages va ser el 2003, en ser convidat per la penya de Santpedor. Ja no era el presidnet però va exercir com si ho fos. Va afirmar que, en el planter, ell va ser impuslor de la Masia, «hem sabut formar grans jugadors, però sobretot a persones com Pep Guardiola i nois que venien de fora, de Sevilla o Logronyo». I, és clar, emocionat, va plorar.