A les fires, entre les atraccions, se solen veure llits elàstics en els quals els nens i nenes salten i fan tombarelles. L'esport olímpic del trampolí, el que practica la sallentina Marina Chavarria, és quelcom més que això. Es tracta de saltar com més amunt millor per així tenir més temps de vol i poder realitzar, de la millor manera, elements acrobàtics de gran dificultat, a l'aire.

Als 16 anys, Marina Chavarria ha viscut, enguany, una gran temporada i ja somnia en ser olímpica a Tòquio el 2020, tot i que encara falten alguns passos a seguir. Aquesta gimnasta del Gimnàs Egiba, becada al CAR de Sant Cugat, ha obtingut, com a millor resultat, la medalla de bronze en el Campionat del Món per edats celebrat recentment a Sant Petersburg, a Rússia, i en la modalitat de sincronisme (15-16 anys), fent parella amb Érica Sanz, de Valladolid. Chavarria i Sanz només van ser superades per les russes Nazukova i Fetkulina i les japoneses Harima i Masuzaki.

En aquesta mateixa competició i a títol individual, Chavarria va estar a punt d'entrar a la final, però una errada a la segona rutina la va situar en la desena plaça, a només dues dècimes de la la darrera plaça de finalista (les vuit primeres).

Abans del Campionat del Món d'edats de Sant Petersburg, Marina Chavarria també va competir en els Jocs Olímpics de la Joventut, a Buenos Aires; allà va aconseguir la quarta plaça. Aquests són dos dels resultats més destacats d'enguany d'una gimnasta que ha brillant en altres competicions internacionals, estatals i catalanes; i sense oblidar el llarg currículum que té en tots els anys que fa que practica el trampolí.

La història, que encara està per acabar, i segurament en queden molts capítols, va començar als set anys quan «em van portar al Gimbe perquè fes alguna cosa d'esport, en principi gimnàstica artística. Allà hi havia Clara Bozzo, que després d'uns dies em va demanar si volia practicar el trampolí. Jo no sabia ni de què es tractava aquesta especialitat esportiva. Ho vaig acceptar, i als nou anys em van proposar si volia anar a entrenar-me algun dissabte al matí al CAR de Sant Cugat».

Encara no havia complert els 12 anys i Marina Chavarria es desplaçava cada dia a primera hora del matí des de Manresa (abans des de Sallent) fins al centre d'alt rendiment vallesà, i havia de fer més d'un quilòmetre a peu. «Quan arribava a Sant Cugat, trucava als pares i en el trajecte caminant parlava amb ells. El primer any, he de reconèixer que va ser molt dur. Anava a l'escola allà mateix al CAR, i al vespre normalment tornava amb Clara Bozzo, la meva entrenadora». En l'actualitat i després de la cinquena temporada, Marina Chavarria ja té el règim d'interna.

Sincronisme sense entrenar-se

Un dels mèrits de la medalla aconseguida a Sant Petersburg, amb Érika Sanz, és que al llarg de l'any aquestes dues gimnastes no poden entrenar-se mai juntes en una disciplina, el sincronisme, que el que requereix, precisament, és la coordinació entre les dues gimnastes. Marina Chavar-ria apunta que «com a màxim podem fer entrenaments en les concentracions, abans dels campionats. Ella és a Valladolid i jo al CAR de Sant Cugat i es molt difícil poder-nos trobar. Està clar que altres parelles es deuen preparar d'una altra manera i tenen més facilitat per augmentar la dificultat dels exercicis, que al cap i a la fi és el que compta. Sigui com sigui, a mi personalment, m'agrada més competir en la modalitat individual, em sento millor. A Rússia, no comptàvem amb la medalla; entrar a la final era el gran objectiu. No ens pensàvem pujar al podi, va ser un gran moment per a nosaltres. En la modalitat individual, la veritat és que no em vaig trobar còmoda amb el trampolí, no m'anava bé del tot, i em vaig desplaçar. Quan passa això, és molt difícil tornar al lloc. Tot i això, per dècimes no vaig poder entrar a la final».

Primer títol estatal

La primera gran fita de Marina Chavarria va ser el 2016, quan va aconseguir el títol estatal individual de 13 i 14 anys a Guadalajara. «Fins a aquell moment, passava a les finals, però després fallava. El 2016 em va sortir molt bé». El 2017 va arribar la primera medalla internacional, a Portugal.

Preparar una competició de trampolí requereix una combinació acurada dels exercicis que es volen fer i la dificultat que comporten, tenint en compte que en les dues actuacions que es fan s'han de combinar elements obligatoris i altres de lliures. No hi ha un temps màxim d'execució ja que, «com més temps de vol, i més amunt, més es puntua. A partir d'aquí, arrisques més o menys». Al gimnàs, els especialistes en trampolí han de treballar les cames, els braços i els abdominals, no tant la força. L'elegància a l'hora d'executar els exercicis corresponents, també és molt valorada pels jutges.

La propera actuació de la Marina i els seus companys de l'Egiba serà en els campionats de Catalunya, que tindran lloc al pavelló de la Verneda de Barcelona el 22 de desembre. «Després, fins al febrer ja no tindrem competicions».

Clara Bozzo i Guillem Villa són els entrenadors de Marina Cha-varria al CAR de Sant Cugat. «Guillem Villa, a més, és el seleccionador estatal. Al CAR, ara mateix som dotze gimnastes que ens preparem en l'especialitat de trampolí. Normalment ens entrenem unes cinc hores al dia, menys el dijous a la tarda, que el tenim lliure», comenta la sallentina.

Com sol passar en aquests tipus d'esports, anomenats minoritaris, els especialistes difícilment poden viure de saltar al trampolí. Només amb grans resultats internacionals reben alguna beca. Quan acaba la carrera, la sortida professional relacionada sol ser o bé fer d'entrenador o de jutge; els que tenen més sort entren al Cirque du Soleil...