El seu nom, Karen Movsziszian, no deixava indiferent quan, des de mitjan dècada dels 90, ell va començar a participar en uns quants dels principals tornejos d'escacs de casa nostra, com ara els de la Pobla de Lillet i Manresa. Després de voltar per bona part de l'Estat espanyol, jugant i ensenyant, fa deu anys que l'armeni ha fixat la residència a la capital del Bages, tot i que competeixi a la Divisió d'Honor catalana pel barceloní Club d'Escacs Sant Andreu.
Afirma que d'escaquistes amb un «caràcter estrany n'hi ha, però no tots!». Amb un 2.520 de puntuació Elo després del títol de campió del món sènior de més de 50 anys que ha aconseguit a la ciutat eslovena de Bled, Movsziszian diu que no viu «obsessionat» pels escacs. Des que soc a l'Estat espanyol «he après a tocar la guitar-ra d'una forma autodidacta». Li agrada fer esport, és un habitual a la piscina de l'Ateneu les Bases, i una altra de les filies són «les arts marcials, jo he fet de tot, taekwondo, karate, tai-txi, capoeira». Políglota, parla cinc llengües: «el rus, l'alemany, l'anglès, el castellà i l'armeni, una llengua molt antiga i amb un alfabet propi».
Des dels 7 anys
Movsziszian va néixer el 1963 a la capital d'Armènia, Erevan, molt a prop del mont Ararat. «No, jo no vaig començar a jugar a escacs a l'escola. És cert que els escacs són una tradició molt arrelada al meu país, que es pot veure gent als parcs molt entretinguda. Però en el meu cas va ser en un centre que es dedicava de forma exclusiva als joves i vaig tenir un mestre que em va ajudar molt al principi i al qual estic agraït. Es deia Kasparian». Un cognom que remet a un dels més grans dels escacs, l'excampió del món Garry Kasparov. «Bé, ell per part de mare és armeni; no he jugat mai contra ell però sí que, en un torneig a Mallorca, li vaig fer de traductor».
El petit Karen va anar mostrant les seves qualitats i aviat va ser el campió juvenil d'Armènia. «Podia participar en els campionats que es feien a Moscou d'àmbit estatal i per tota la URSS. Vaig descobrir que els escacs podien ser el meu futur i m'hi vaig abocar».
Hamburg i Terrassa
El 1983 es va convertir en mestre nacional. La norma que el feia ser mestre internacional la va assolir el 1992 abans de fer els 30 anys. El títol de gran mestre el va obtenir el 1993 quan ja vivia a Alemanya. «Vaig fer una aposta vital, jo tenia clar que em volia dedicar a ser un professional dels escacs, i això no era tan fàcil a Armènia o a Rússia. Vaig poder anar a un club amb 200 anys d'història, a Hamburg, vaig jugar la Bundesliga i la resta del temps em dedicava a ensenyar els més joves».
Participava en tornejos d'arreu i, a partir del 1996 i 1997, ja van ser freqüents les seves estades per les terres catalanes. I, en un primer moment, es va acabar establint a Terrassa fitxant pel club egarenc Epic Casino Comerç, que va assolir el títol de campió estatal de clubs el 1998: «Teníem jugadors d'una gran qualitat, com Alexei Shirov, letó que es va nacionalitzar espanyol, i el manresà Mellado». Si es pregunta a Movsziszian en quin rànquing podria estar ara a Espanya, a nivell absolut, respon que «segurament estaria entre els vint millors».
A partir del 2000 va començar un periple que el va dur per vàries comunitats autònomes. L'inici és a Castella la Manxa, a Alcázar de San Juan i Albacete, on es feia càrrec d'escoles d'escacs. Després va passar per Melilla i Granada, per Alfàs del Pi (a Alacant), o per Muros, a Galícia, on guiarà els passos del jove David Lariño, que es va arribar a proclamar campió d'Espanya individual.
«No hi ha diners a Manresa»
Encara que no hi vivia, tenia molta relació amb Manresa i tot el seu entorn «per la gran amistat amb Andreu Casamitjana, que era qui m'acompanyava als tornejos més propers». Però des de l'any 2008, Karen Movsziszian resideix a la ciutat amb la seva parella, Sílvia Viu. S'ha adaptat perfectament i, de tant en tant, treu el cap al local del Catalònia: «Sí que hi ha nivell, hi ha bons jugadors. Però no hi ha prou diners per tenir un equip a la Divisió d'Honor catalana. Amb un parell de referències, segur que els joves millorarien i es podrien tenir grans resultats. Em diuen que no troben diners... Crec que amb un pressupost d'uns 30.000 euros l'any n'hi hauria prou»,
El títol mundial sènior aconseguit a Bled (per a jugadors de 50 a 65 anys) li ha tret el regust d'altres campionats en què va estar a punt de guanyar: «La clau és que aquest cop he jugat millor, amb 6 victòries i 5 taules. Fins acabar l'última de les meves partides no vaig saber que era campió».
Ara participa a Islàndia i França a les lligues de cada país, amb clubs que van a buscar-lo per la seva qualitat.
Després tindrà un mes seguit a l'Índia, on juga, amb totes les despeses pagades, en quatre tornejos.
