La primera vegada que el Dakar va córrer per terres peruanes estava prevista una part d'una etapa a les dunes blanques de Tanaka. No s'hi va passar per raons meteorològiques i de seguretat. En ser neutralitzats, rodant per la Panamericana i al poble de Yauka, recordo la pancarta que deia «el Dakar teme las dunas de Tanaka». Espanten perque són molt altes, toves perquè sempre estan tocades pel vent de vora la mar, i són de sorra blanca.

Els primers 50 km de l'etapa de diumenge eren, precisament, dins de les famoses dunes. Tan sols sortir, ja enfilaves un seguit de pujades i baixades; nosaltres vam començar a bon ritme i, al quilòmetre 10, ja vam atrapar qui ens precedia. Pujades molt llargues, el camió patint. Vam veure una bona colla de cotxes encallats i amb els pilots treballant, amb la pala a les mans. Estem competint i Gerard de Rooy gairebé mai, o ben poques vegades, s'atura a ajudar. Un amic seu estava molt encallat dins una trampa; dubta, però finalment parem. El forat era complicat i perillem de caure; provem de treure'l dues vegades i no és possible. El Gerard s'excusa i el seu amic, l'Erik, li agraeix el gest.

Nosaltres vam continuar cap endavant, ens faltaven 250 km molt exigents, dunes molt toves. Vam anar passant els waypoints. N'hi ha de diversos tipus: els WPC que es validen a 300 metres però mai el GPS et mostren on són, i són els més difícils; hi ha també els WPM i que es validen a 200 metres però quan t'hi acostes el GPS sí que te'ls assenyala amb una fletxa; i finalment els WPS, que, com els WPM, el navegador te'ls mostra quan t'hi acostes a 800 metres però es validen a 50.

El nivell de dificultat creixia i ja anàvem a la caça dels Kamaz. El llibre de ruta em portava cap a una direcció, m'indicava que ens mantinguéssim a la carena d'un cordó de dunes. En Gerard, sense pensar-s'hi, tira avall i el waypoint m'apareix a l'esquerra, el GPS me l'ensenya uns segons, és a dalt. No és cap broma, els Kamaz també volen recular. Vaig decidir anar cap al waypoint.

Pugem a tota velocitat, trobem els russos que baixen, han tingut la mateixa pensada. Només miro com el GPS va descomptant els metres de distància: a només 10 de validar-lo, ens parem. Gas a fons, i ja és nostre. Sortim d'allà molt forts cap avall i poc temps després veiem els Kamaz junts. Els vam recuperar el temps, i vam guanyar l'etapa.