Dilluns vaig esmorzar amb Gerard Farrés. El dia abans, ell va fer millor temps amb el seu bugui que no pas nosaltres amb el camió. Estava content, havia tret tot el seu suc a l'SxS a la sorra i liderava la seva categoria. El vaig felicitar i vam comentar el que ens esperava en l'etapa del dia. Ell sap perfectament que un bon dia et dona minuts i alegria. Els minuts són reals però la joia l'has de saber contenir: tal com va anant el ral·li, no només depens del teu resultat, de les teves accions, sinó de les que fan els rivals.

Nosaltres, en acabar el dia, havíem fet una bona etapa, amb poques errades, sense aturades i sense problemes mecànics. Vam guanyar i els nostres adversaris no van tenir una jornada gens fàcil. Vam aconseguir avantatjar més de mitja hora els Kamaz, i això no passa gaires vegades.

I per la pista no vam veure en tot el dia el Gerard; en arribar al campament, vaig adonar-me que el seu lloc era buit, i que encara no havia arribat. D'estar lluitant per mantenir el liderat als SXS, s'ha enfonsat i ha perdut 1 hora en la classificació. Una olla a les dunes els va fer bolcar. Un cop ja van posar el vehicle sobre les quatre rodes, van tardar un munt de minuts a treure'l de la sorra on havia quedat atrapat.

Vam sopar junts, i el Gerard, rient i content, em va explicar la seva aventura. Era optimista, tot i el que havia passat, conscient que aquest dimarts ell ho podia guanyar tot, de nou. Aquest és un Dakar tan intens que fa que res estigui decidit, i no tenim ni una etapa de transició.