Per definir els diferents Dakars sempre s'han fet servir adjectius èpics. El més emprat de tots és el tòpic de bastants anys: el més dur de la historia. Molt bonic però totalment subjectiu. Aquesta cursa també és una experiència personal i tothom la viu d'una manera diferent. Quan aquesta aventura es feia a l'Àfrica no es considerava un Dakar acabat si no feies tot el recor-regut , els controls de pas. Aquesta edició només 29 motos, 15 cotxes i 5 camions han recollit tots aquests punts. Són els vehicles que han fet la totalitat d'aquest Dakar. Mai en cap edició no hi havia hagut tan pocs vehicles fent la ruta completa. Des del 2004, quan vaig fer el meu primer Dakar, mai no havia vist aquesta dificultat.
Quan es va presentar aquesta edició del Dakar 2019, un sol país, reduït a deu dies, moltes etapes en bucle i només en tres àrees de Perú, semblava fàcil o massa simple. Marc Coma anuncia que deixa de ser el director esportiu. Una crisi d'inscripcions que s'ajunta amb la negativa d'alguns països a col·laborar amb la cursa. Tot feia pensar que seria un Dakar de transició, que no passaria a la història com altres edicions. Ara bé, quan es començava a saber més detalls de la cursa, les diferents zones de dunes on es conduiria, ja es va intuir que seria difícil. Ha estat molt difícil, massa, crec, per a molts. En tot el ral·li hem fet el 15% de pista. Cada dia, al brífing del vespre, posaven els percentatges dels diferents tipus de ter-reny. Cap dia, sense excepció, s'ha superat el 20% de pista dura. En totes les jornades més del 75% era fora pista, i d'aquest, una gran part era de sorra i dunes. Les xifres anteriorrment esmentades de finishers ho demostren. Sense una gran màquina, un bon equip, un excel·lent pilot i copilot era un Dakar impossible de fer al complet. Ha estat una prova per desanimar l'amateur, el rookie, l'aventurer que té un cotxe i corre amb el seu amic de copilot i dos familiars de mecànics. No era un Dakar per a ells, o millor dit, no era un Dakar perquè s'ho passessin bé i arribessin al final amb tot el recorregut. Des del primer dia, en què només hi havia vuitanta quilòmetres, un tast del que seria cada dia. Fins a la darrera jornada, totes han estat de lluitar, d'esprémer la màquina al màxim, de concentració en la navegació i de pilotatge només per als millors. Crec que Marc Coma tenia la mesura cor-recta per posar el grau exacte de dificultat, no passar-se, ni tampoc fer una excursió. No ha estat així. Els partidaris de com més difícil, com més perdedor, millor, han dominat en el disseny de la cursa. No m'ha agradat la repetició de recorregut. De vegades, llocs pels quals havíem passat tres vegades amb el terreny molt espatllat i perillós. La dificultat és excessivament artificial, tal com estaven posats els punts de pas o bé on estaven posats. Difícils i amb intenció.
En motos, Toby Price, amb un canell tocat, ha estat superior a tots. D'un altre planeta la força, talent i capacitat de sofriment de l'australià. Honda ha tornat a fracassar. Una altra vegada Joan Barreda ha caigut, i el motor de Ricky Brabec va dir prou quan anava al davant. KTM va fer el triplet amb Mathias Walkner i Sam Sunderland.
En cotxes, en Nasser al-Attiyah va donar la primera victòria a Toyota. El tipus de ter-reny l'ha afavorit, amb sorra, fora pista i molta, molta navegació. El seu copilot Mathieu Baumel ho ha gestionat perfectament. Una dada: el qatarià no s'ha aturat cap dia, no ha tret la pala de dins el seu Toyota. Nani Roma ha fet un ral·li molt bo, amb etapes netes i amb molt poques errades, constant i amb un bon ritme. Àlex Haro, amb pocs anys al Dakar, ja és un dels millors copilots i navegants del ral·li raid. Només han tingut un problema, Nasser, que ha aconseguit fer el mateix que ells però anant més ràpid, un fet que fins ara era gairebé inèdit. Tercer ha estat un rapidíssim Sébastien Loeb. Quan el seu cotxe funcionava, ningú no li veia la pols. La irregularitat i la mecànica no l'han deixat pujar més amunt del podi final.
La categoria de moda, la dels buguis side by side, ha estat disputada fins al final. Amb molts canvis de líder, al final el xilè Chaleco López ha obtingut la victòria. Gerard Farrés ha quedat en segona posició al costat de Dani Oliveras. No podien començar millor en la seva aventura damunt de les quatre rodes. En el darrer dia, tot esperant el podi, em comentava que amb la moto acabava molt cansat, però que amb el bugui ho està encara més des del punt de vista mental. Dani Oliveras tenia l'esquena adolorida, però era feliç i amb ganes de començar el Dakar una altra vegada.
En camions, com gairebé sempre, han dominat el russos de Kamaz. Nikolaev, primer, Sotnikov, segon. Nosaltres algun dia els hem espantat, però hem acabat on la teoria els deixava des de l'inici. Hem corregut molt, hem arriscat, ens hem perdut i trobat i hem guanyat etapes. Al final, hem quedat tercers.
Ha estat un Dakar per a mi amb una primera setmana dolenta. No ens sortia res, amb un bon cop de mala sort (volant trencat) i una segona setmana millor però que no ha estat suficient per batre els russos. Un Dakar que segurament l'he patit més que gaudit, però content d'haver-lo completat.
I aquesta vegada no dic fins l'any que ve.
