Moi Torrallardona ja té tres tuaregs, un de gros, com a guanyador del 2016, i dos de petits, de tercer classificat, al sac. Segons ell, el trofeu és «un tros de ferro» però costa molt d'aconseguir. Després d'un any sabàtic de l'equip liderat per De Rooy, Torrallardona ha tornat al podi i, segons les seves paraules, podria ser l'últim.
Ja l'hem anat llegint cada dia a Regió7, però com ha anat, un cop ja aquí?
Ha anat bé, però ha estat més difícil perquè és un dels Dakars en què ha acabat menys gent fent tot el recor-regut. A les etapes, a diferència d'anys anteriors, guanyaven les motos. Feien millors temps que els cotxes i els camions, no havia passat mai. Això demostra la dificultat de fer tot el traçat i de recollir tot els punts de pas.
L'equip de Gerard de Rooy tornava després d'un any de no haver-hi participat. Com s'hi han trobat? Millor que fa dos anys, quan el pilot holandès estava enfadat perquè hi havia poca dificultat?
Quant a recorregut i esportivament el ral·li ha estat bé, però ha estat massa repetitiu pel que fa al tipus de terreny i a les pròpies especials. En algunes zones havíem passat fins a tres vegades. Cada dia era el 80 o 90% de fora pista, sorra, dunes i fesh-fesh. No hi havia cap etapa de transició.
Veu futur al ral·li a Amèrica del Sud?
Això és un negoci per a ells i caldrà veure com l'organització s'entén amb els països per poder obtenir els diners que volen. Si políticament interessa al país, el ral·li hi anirà, i si no, doncs no. Si troben algun altre lloc on es pot fer el ral·li, que n'hi ha, pot ser que es vagi a un altre lloc.
La darrera frase de la seva darrera columna, «no dic fins l'any que ve», què vol dir?
Que he cobert un cicle i una etapa i de moment és bastant probable que l'any que ve no hi vagi. Ja ho acabarem de veure i de pensar. Suposo que en un parell de mesos tindrem notícies.
