La cerimònia és la mateixa, però cada any és diferent. És com la loteria de Nadal, amb la mateixa música però amb diferent lletra. De fons, el cansament pels dies transcorreguts, aquest any menys, la duresa d'un recorregut molt exigent, aquest any més, i la satisfacció pel resultat obtingut o la bona cara, simplement per compromís o per haver arribat d'una peça. Els participants al Dakar esperen el moment en què la porta d'arribades de la T1 de l'aeroport del Prat s'obre i poden veure les cares d'aquells a qui han trobat a faltar, o no, mentre duien a terme la seva bogeria anual.
La lletra de l'inici del 2019 diu que la Catalunya Central té tres premis que no són menors. Els podis de Gerard Farrés, Àlex Haro i Moi Torrallardona demostren que, tot i els dubtes sobre com se seguirà fent el Dakar i, sobretot, on, a partir del 2020, a casa nostra aquesta cursa continua atrapant molta gent, entengui molt d'esports o no.
Matinant massa
Acaben de posar els carrers i de sortir el sol en un dissabte fredot de gener quan arriba Moi Torrallardona tot sol. A la terminal, tres membres de la seva família, entre ells la seva dona i el seu fill. Gairebé ningú no es gira. No sembla que sigui un dels herois del Dakar, amb el seu posat normal, lluny dels escarafalls. Només quan treu el tuareg de la bossa algú pregunta de qui es tracta. De fet, les darreres setmanes el seu nom no ha aparegut als grans mitjans esportius tant com d'altres que fan força menys, però la seva trajectòria l'avala. Gairebé amb el mateix silenci que arriba se'n va, i deixa pas als altres.
Gairebé una hora i mitja més tard els aficionats de Corbera de Llobregat es comencen a posar la camiseta amb el número 17 de la seva veïna més il·lustre. Laia Sanz és una estrella mediàtica i esportiva, amb els seus mundials de trial i enduro i també els nou Dakar consecutius finalitzats, aquest acabant-se de recuperar d'una lesió. El seu somriure eclipsa altres components de l'equip que arriben passades les onze. L'esperen els amics, la família i la seva gossa Cas, a qui va rescatar en una especial del ral·li de Turquia. L'animal centra tota l'atenció dels aficionats i de les televisions, que s'abraonen damunt d'ella. El primer gran moment del dia ja és aquí.
Festa i trencadissa
Passada la una del migdia arriba Gerard Farrés. La seva família i amics romanien gairebé amagats fins que s'acosta l'hora del desembarcament. Aleshores, s'aproximen a la porta i comencen a fer sonar botzines i a llançar escuma de festa. Un dels assistents treu dos tuaregs que, segons ell, «he comprat als xinos». Intenta tapar la desídia de l'organització, que no n'ha donat cap ni al manresà establert a Osona, ni al gironí Dani Oliveras, el seu copilot. Un d'aquests flostis durarà poc. La poca perícia d'una passatgera procedent d'un altre vol portant el carretó de les maletes el fa anar a terra i es trenca. Tant és. Toca celebrar el segon podi de la carrera del bagenc al Dakar amb festa i xerinola, i d'això, el Farreti, nom amb el qual es coneix, és un especialista.
El dia tot just acaba de començar. A la tarda seguiran arribant els supervivents, o no, de la cursa. L'odenenc Àlex Haro, al costat de Nani Roma, amb el segon lloc en cotxes. És un altre moment dels que apareixeran a tots els Telenotícies. Més modestos són Àlex Aguirregaviria i Jordi Comallonga, que han aconseguit finalitzar la seva primera aventura amb cotxes, després de mil hores de penalitzacions i penalitats, però fent contents els seus.
Més tard arribarà un Isidre Esteve a qui li va sobrar un dia per aconseguir el seu millor resultat i un Armand Monleón a qui la moto no es va voler engegar en el pitjor moment. Lletres de cançons diverses que, d'aquí a dotze mesos, es tornaran a sentir.
