El 31 de gener del1932 va ser l'últim dia en què el Barça va estar per damunt del Madrid en el nombre de victòries totals entretots dos equips. Quan encara faltaven dècades perquè la rivalitat es convertís en clàssica, aquell dia, un conjunt blanc que encara no es deia Reial ni tenia la corona a l'escut, vencia per 2-0 al vell Chamartín amb el mític Ricardo Zamora a la porteria i amb dos gols d'un davanter mallorquí anomenat Manuel Olivares, que havia estat fitxat aquella mateixa temporada de l'Alabès i que s'estaria tres anys a la capital. Per la banda blaugrana, el mític Samitier era a la davantera d'un conjunt que acabaria la lliga tercer.
El Madrid es proclamaria campió de la quarta edició del campionat. Seria la primera de les 33 que té a les seves vitrines. Aquell 2-0 va ser el sisè triomf contra els blaugrana des de la primera vegada en què les dues entitats es van veure les cares, en les semifinals de la Copa de la Coronació del 1902, dos mesos després de la fundació del club madridista, quan els blaugrana van vèncer per 1-3, amb un gol de Joan Gamper. En aquell moment, el resultat era d'empat a sis triomfs i el Barça trigaria 87 anys, un mes i dos dies a tornar-se a avançar al Madrid. El gol de Rakitic va propiciar el sorpasso.
Tota una vida
La història diu que el Madrid va forjar la seva llegenda i el seu avantatge de títols sobre el Barça al final dels anys cinquanta a Europa, i entre els seixanta i els vuitanta a la lliga estatal. No va gaire errada. Sis copes continentals entre el 1956 i el 1966 d'una banda, per cap dels catalans, i un sagnant 19 a 2 pel que fa a campionats de la regularitat en tres dècades. Aquesta és la realitat, però també que entre aquell llunyà 1932 i el principi dels cinquanta, quan el Barça va començar a treure el cap amb l'equip de les Cinc Copes, després de la guerra, els catalans van passar una crisi profunda, amb moltes derrotes contra els madrilenys, que van començar a prendre avantatge.
Les gairebé nou dècades que han passat s'han convertit en una persecució desigual. A final dels setanta, per exemple, la diferència estava estabilitzada en catorze triomfs per als blancs (59-45), però va començar a baixar durant els vuitanta gràcies a les victòries blaugrana en els partits al Camp Nou i també en competicions secundàries com la Copa del Rei i la Copa de la Lliga. Així, quan Johan Cruyff va arribar a la banqueta blaugrana el resultat era de 68-61.
Contràriament al que es pot esperar, amb l'holandès d'entrenador el marge va crèixer (75-67). Malgrat la irrupció del Dream Team, aquells anys també es recorden per l'extrema dificultat que tenia el Barça per vèncer al Bernabéu. El 1994, per exemple, quan Guillermo Amor va marcar el gol que permetia al seu equip seguir lluitant per la lliga que després perdria el Depor, feia nou anys del darrer triomf, un 0-3 amb Terry Venables a la banqueta. Vèncer a Madrid era molt estrany. Fins que va arribar el segle XXI.
Una altra història
I per al Barça, aquesta centúria va començar el 2003, l'any de l'arribada de Ronaldinho. Aquella temporada el Barça va guanyar al camp del rival per 1-2, amb un gol de vaselina de Xavi. Dues temporades més tard hi va haver l'exhibició del brasiler, amb dos gols que van ser aplaudits pels socis blancs. Com si fos un partit de bàsquet, en aquell moment els guarismes ja eren de 77-82. Però el Barça encara hauria d'esperar a la seva gran dècada per posar-se al capdavant. Així, quan Guardiola va arribar a la banqueta barcelonista (2008-2009) el resultat era de 77-85. El parcial des de llavors ha estat de 19-10, amb 9 empats, i curiosament han estat els partits a casa i a camp neutral els que han endarrerit aquest lideratge del Barça en el clàssic.
Conquerint el Bernabéu
Perquè han estat els partits a Madrid els que han fonamentat el canvi de guàrdia. Des del 2-6 del 2009, el Barça ha guanyat onze vegades al Bernabéu, vuit de les quals en partits de lliga, les quatre darreres de manera consecutiva. Aquesta hegemonia té un nom, el de Leo Messi. Amb l'argentí a la plantilla el Barça acumula dotze victòries a casa del gran adversari. Fins aleshores, hi havia guanyat només divuit cops. Messi hi ha guanyat més vegades que la suma d'empats i derrotes (9). Altres membres de la plantilla actual, com Gerard Piqué i Sergio Busquets, també tenen balanços favorables, sense parlar dels que han arribat a l'equip els darrers anys, com Rakitic, botxí dissabte, o un Luis Suárez que també té presa la mida al Madrid, com va demostrar amb els dos gols en el partit de Copa de dimecres.
El fet d'haver guanyat dos cops el Madrid a casa seva en quatre dies exemplifica que el Barça és ara qui mana, malgrat que per una exigua diferència. Només es pot retreure als barcelonistes que aquests anys de domini no hagin servit per aturar el Madrid a Europa, on els blancs han sumat quatre Champions en cinc intents. El proper repte a superar, ara, pot ser el de gols. En aquesta faceta, el Madrid continua guanyant per quatre (403-399). Potser caldrà esperar a la temporada que ve per superar aquest resultat, o potser no. Qui sap si la competició europea depara un nou aparellament entre els dos grans, dos nous clàssics en el torneig en què les anotacions ho són tot per ratificar que ara el Barça és qui mana al clàssic.
