En el cas de Teresa Bernadas, no fa de portera perquè un dia no sabien qui posar a la porteria, sinó ben al contrari: perquè de ben petita volia ocupar aquesta singular posició dins d'un equip d'hoquei patins . «Ja volia ser portera als set anys, però al club no tenien l'equipació per a una nena tan petita i vaig haver d'esperar a tenir deu anys. Mentrestant vaig fer de jugadora de pista. Sempre m'havia cridat l'atenció ser portera».

Teresa Bernadas no va poder iniciar-se al club d'hoquei patins de la seva ciutat, l'Igualada HC, tenint en compte que «arribava el punt que no deixaven jugar a les nenes perquè ho deien els seus estatuts. La meva germana i jo vam haver de començar al CN Igualada abans que l'Igualada HC absorbís l'Igualada Femení Hoquei Club Patins que s'havia creat feia poc; més endavant van tornar a prescindir de les noies i va ressorgir l'entitat, que en l'actualitat està funcionant molt bé. El meu pare havia estat vicepresident de l'Igualada Femení Hoquei Club Patins, que és l'únic club d'Espa-nya exclusivament dedicat a l'hoquei femení. Igualada ha tingut grans equips, amb les millors jugadores, i ha aconseguit tot tipus d'èxits esportius. Després d'uns anys de penúries, ara es troben a Nacional Catalana amb opcions de pujar a l'OK Lliga. Jo vaig marxar als divuit anys, d'Igualada cap a Madrid, per estudiar Relacions Internacionals, i allà vaig fitxar per l'Alcorcón. Ara resideixo a Vic, on treballo».