És considerada una de les millors porteres del món en la seva especialitat esportiva, l'hoquei patins. La igualadina Teresa Bernadas ha exhibit les seves qualitats i ha alçat, aquest cap de setmana a Manlleu, el trofeu més preuat a nivell de clubs, la Copa d'Europa (Female League Cup). Amb les seves aturades ha contribuït a la consecució d'un nou títol per part del seu actual club, el Voltregà, que millora el seu reconegut palmarès internacional. En la formació osonenca també hi juga l'argentina amb residència al Bages Adriana Gutiérrez.

L'entitat osonenca ha sumat el sisè títol a la màxima competició continental i ha superat el Gijón, que en té cinc. Completen la curta història de la Copa d'Europa femenina (tretze temporades) l'Alcorcón i el Benfica portuguès, amb una edició guanyada per cadascun d'aquests dos clubs. Es dona el cas que la temporada 2013-14, quan l'Alcorcón va aconseguir el ceptre europeu, Teresa Bernadas també n'era la portera.

La igualadina ha reconegut després de guanyar la seva segona Copa d'Europa «una gran satisfacció perquè es pot entendre que no érem les favorites. A l'estiu ens van marxar diverses jugadores i la nostra gran referent, Judit Burgaya, està lesionada. En aquesta Final Four disposàvem de només quatre veteranes i dos canvis i això ens podia passar factura físicament en haver de jugar dos partits en dos dies. A les semifinals no vam haver de fer un gran esforç per superar l'ERG Iserlohn alemany i, en canvi, el nostre rival a la final, el Palau de Plegamans, sí que va tenir desgast a l'altra semifinal per superar el que era favorit, el Manlleu, on juga la meva germana bessona, Raquel Bernadas, i la també igualadina Maria Díez».

De la final amb el Palau de Plegamans, que va acabar amb un 2 a 1 favorable a les osonenques a la pròrroga, Teresa Bernadas explica que «malgrat el cansament, les jugadores ho van donar tot. Vam tenir la sort de marcar primer però és cert que, sobretot a la segona part, elles van estar atacant fins que van empatar. En el temps afegit vam tenir l'encert de marcar el gol del triomf. Considero que vam fer un partit molt intel·ligent en defensa, sortint amb ràpids contracops i sense haver de fer una gran despesa física».

Cap OK Lliga ni cap Copa

Es dona el cas força singular que Teresa Bernadas té al seu historial dues Copes d'Europa, una amb l'Alcorcón i l'altra amb el Voltregà, però no ha guanyat mai ni l'OK Lliga ni la Copa. «Com en la majoria d'esports, la Copa d'Europa és la competició més preuada perquè, a més, porta a jugar la Intercontinental. En hoquei patins encara té més valor la Copa d'Europa, ja que és al continent europeu on es troben les millors lligues del món, en especial la nostra, l'OK Lliga».

Precisament, de la competició domèstica, Teresa Bernadas diu que «quan encara falta una bona part de la segona volta, som quartes. És difícil, però com que hi ha molta igualtat no es pot descartar res. Nosaltres lluitarem fins al final, també per la lliga. La temporada que ve ja tenim plaça fixa a la Copa d'Europa en ser les vigents campiones. De l'OK Lliga hi van els quatre primers equips classificats».

La posició de portera

En tots els esports, la figura del porter o portera és singular, i en hoquei patins encara més. Teresa Bernadas considera que «és una posició molt física i mental perquè un error teu és un gol. Calen molts reflexos i una bona tècnica. En el meu cas encara més, perquè soc baixeta i no tapo la porteria com ho pot fer una portera que tingui més envergadura. Per contra, tinc més velocitat en la reacció de cada jugada».

La campiona igualadina considera l'hoquei patins un esport minoritari que no creix perquè «hi ha un desconeixement d'aquest esport en molt llocs i les federacions no treballen aquest punt. Altres especialitats esportives tenen més visibilitat. Per posar un exemple, a Andalusia no es veuen partits d'hoquei patins per la televisió i per tant ens nens no saben ni que existeix. Fora d'Espanya passa exactament el mateix». Per això, l'hoquei patins és un esport al qual no «et pots dedicar professionalment. Ni les noies ni pràcticament els nois. A Portugal sí que paguen una mica, però jo tinc clar que la millor lliga és la nostra. En el meu cas, no rebo cap quantitat de diners i l'única cosa que vaig demanar en fitxar pel Voltregà va ser un pis per viure; treballo de la carrera que vaig estudiar, Relacions Internacionals. Ens entrenem tres dies a la setmana, tot i que fem cinc sessions, normalment en horaris que no vol ningú, a partir de 2/4 de 10 del vespre. Malgrat tot, estic molt bé al club de Sant Hipòlit de Voltregà i crec que continuaré aquí la propera temporada».