Les experiències que ha viscut en uns intensos darrers anys, Núria Picas les ha recollit en el llibre que aquests dies ja es pot trobar a les llibreries del país, publicat per Editorial Columna. Hi narra en primera persona i sense embuts unes vivències dures.

Quina és la diferència entre el seu primer llibre, «Córrer per ser lliure», i aquest segon?

Aquest és la continuació del primer, que era una biografia molt extensa, des dels meus orígens fins al 2015, parlant de victòries, de campionats del món, de la que va ser la primera expedició cap a l'Himàlaia. Aquest segon està més escrit des de la maduresa. Potser no explica tantes victòries, relata la part més oculta darrere de la competidora, els moments bons i dolents a la muntanya.

Quina és la divisió que ha fet del llibre?

Hi ha quatre blocs. Primer narro la Ultratrail del Montblanc el 2015, que he d'abandonar pels motius que explico al llibre; en trec conclusions, m'ajuda molt a repensar. Un altre capítol és el que anomeno el home to home, unir les dues grans travesses del Pirineu català, la Cavalls del Vent i Carros de Foc, del Berguedà a la Vall de Boí. Ho vaig fer sola el 2016 i amb l'ajut d'un helicòpter i amics que feien de llebres. La tercera de les parts és el Makalu al 2017, on passo uns moments veritablement difícils. Salvo la pell in extremis, amb unes estones en què m'acomiado de la meva família. Allà dalt a la muntanya, a 7.500 metres, penso que és el final, la meva vida penja d'un fil. La tercera part és la Ultra del Montblanc, la del 2017. Jo la tenia guanyada però, a conseqüència del succeït al Makalu, tenia encara unes seqüeles, una crisi a la part final de la cursa em va fer pensar en plegar. Els que després em veien arribar a la meta, clavant l'estelada, ben contenta i amb els meus dos fills, no es creurien com ho vaig passar abans.

Aquest triomf al 2017 al Montblanc és un punt i a part en la seva carrera?

Sí, era el meu gran somni. Havia guanyat curses a tot el món, als cinc continents, però em faltava aquesta cursa emblemàtica. Ho havia estat somiant molts anys i no volia posar fi a la meva carrera sense ser la campiona allà, Jo em quedo amb pau amb aquest esport de les curses de muntanya.

La competició passa ara a un segon pla?

Sí, jo continuo competint però d'una manera molt més espaiada i ho combino amb altres esports. M'agrada moltíssim la bicicleta de muntanya, l'escalada i més coses. Si em ve de gust, faré alguna altra ultratrail. Però no els campionats sencers, ja els he guanyat. A més, tinc una lesió al peu, a l'astràgal, que sempre he arrossegat i ara em fa més la guitza. Per això estic més abocada a la bicicleta.

Quins projecte té amb la BTT?

Estic amb l'equip Tomàs Bellès de Manresa, que m'ha ajudat tota la vida. El repte més immediat que tinc és la Titan Desert, al Marroc, que serà a l'abril. Una cursa de sis etapes al desert, exigent.

Com es troba de les seqüeles de l'expedició al Makalu?

Estic recuperada. Vaig tenir una pneumònia a 7.600 metres, i em vaig haver d'evacuar jo sola. A les dues de la matinada vaig veure que era incapaç de respirar, que si no sortia d'aquell infern, m'hi quedava. Vaig treure forces de no sé on per baixar fins als 5.600 . Vaig veure perillar la meva vida en tres moments determinats. Va ser una lluita brutal per sobreviure.

Per què han posat «Ara o mai» com a títol del llibre?

Moltes vegades m'ha tocat prendre decisions, i ràpides. El moment a l'Himàlaia en va ser un, o el de la Ultratrail del Montblanc quan, a manca de 10 quilòmetres, estic a punt de plegar. Però vaig pensar, ara o mai, si no aquesta cursa no la guanyaré.

Algun detall més del llibre?

La primera frase és lapidària: «Odio córrer». N'explico les raons. Amb l'editorial ja estem pensant en un tercer llibre, que podria ser de ficció o inspirat en l'espai Aire lliure de TV3, que he presentat.

I com ha estat l'experiència televisiva?

He conegut moltíssima gent, persones que han tingut ocasió de fer algun esport i inclús per a mi ha estat enriquidor, Judit Mascó em va ensenyar a anar a cavall a la Cerdanya! Sí, ha estat un win win.

Hi haurà segona part?

Sí, ara ja es pot confirmar. Ha costat molt, la salut econòmica de TV3 no passa pel millor moment però hem aconseguit esgarrapar el pressupost necessari. També és veritat que va ser un programa que va tenir èxit d'audiència i que mostra el nostre país. La setmana vinent comencem a gravar, a la Vall d'Aran.

Com a persona involucrada en el procés d'autodeterminació de Catalunya, segueix el judici?

Sí, els que són dins tenen clar que els toca viure l'experiència per aconseguir la seva llibertat i la independència del país. Ells creuen que la solució haurà de passar per Europa. Tinc contacte i amistat amb Raül Romeva, l'he anat a veure a Lledoners. L'he vist fort, convençut i tenint les idees molt clares. És com les ultratrails, passes per moments bons i per dolents, que ens enforteixen si no llancem la tovallola. Els catalans som resilients i estic convençuda que en sortirem més forts.