«El millor que m'ha passat, en tots aquests anys de bàsquet, són els amics que he anat fent. Això no té preu». Miquel Bataller fa més de cinquanta anys que es mou per pistes de la Catalunya Central i de tot el país. Fa poques setmanes, la Fundació del Bàsquet Català el va honorar com a Històric del Bàsquet Català i s'afegeix així a una llista de noms d'il·lustres de les nostres comarques que han rebut aquesta distinció. Casat amb Nuri Arola, filla d'un dels fundadors del bàsquet a Manresa, la parella ha tingut tres fills: la Laura, dedicada a l'enseyament del ballet i la dansa; l'Ernest, que va ser àrbitre de bàsquet, i l'Albert, actualment coordinador a l'escola del Bàsquet Manresa 2015, el planter del Baxi. El seu pare, Miquel Bataller, és un dels qui col·labora com a tècnic d'un equip cadet.

Com i on va començar a jugar al bàsquet?

Al Manresa, al Pujolet. Hi havia dos camps, un de terra i un altre que era asfaltat. En aquella pista es va pujar a Primera Divisió! Jo abans havia jugat a l'institut, a la Pista Castell... Però vaig tenir una pleura i vaig estar dos anys sense jugar. De forma més seriosa va ser al júnior del Manresa, quan tenia ja uns 17 anys.

Quins entrenadors va tenir al principi?

Un va ser el meu pare, que també va ser àrbitre. Després ja vaig estar amb el Casé, que era el que portava també l'equip sènior. Jo entrenava amb els grans.

Aquell equip que l'any 1968 va pujar a Primera Divisió devia ser un gran equip...

Sí que ho era. Ja la temporada abans hi havia una plantilla molt bona, amb el Pont, que era un base que feia bàsquets des de mitja pista, el pare de la Nina Pont. I la temporada que es va pujar van fitxar més jugadors, com els dos germans Riera o el Julià. Es va fer un equip per pujar.

Amb l'ascens confirmat a Primera Divisió, quin és el seu paper la temporada següent en el Manresa?

Jo estava amb fitxa de l'equip B i hi havia l'opció d'entrenar amb els grans, però van decidir fitxar un jugador de l'Estudiantes, García Miján, i ja se'm van tancar les portes. A més, molt aviat ja em va tocar anar al servei militar.

I després La Salle, que ha estat un club de referència en tota la seva trajectòria, primer de tot com a jugador.

Si, abans vaig fer una estada al Club Bàsquet Castellet, hi havia el Joan Corominas, el Jou Marimon. Vaig fitxar per La Salle i allà m'hi vaig trobar molt bé. Vaig fer-hi amics entranyables, com Magí Forn o Miquel Cubo, i vam fer la promoció d'ascens per pujar a Segona Divisió amb equips com l'Helios de Saragossa, que duïa americans. El nostre entrenador era Claudi Lleyda. Primer vam jugar a Navarcles i després a La Salle mateix, quan van cobrir una pista amb el famós globus.

S'hi jugava bé sota el globus?

Home, hi feia molt fred, però sí que estàvem més protegits de la intempèrie, i era la nostra pista.

Era un bàsquet molt diferent? Creu que els jugadors d'aquella època de més nivell i qualitat es podrien adaptar ara?

Jo crec que sí. No diré que ara el bàsquet sigui millor o pitjor, en tot cas és més físic. Ara jo recordo un munt de coses tècniques que es feien abans i ara no les veus. I penso amb un Joan Colell, que, si ell volia, et guanyava un partit.

I com era Miquel Bataller en la seva època de jugador?

Era un escorta, jugava de dos. No tirava malament, però no per ser un professional.

Plega als 28 anys. Jove, no?

Penso que era el moment just, ja estaven pujant jugadors com el Laguarta o el Jordi Freixanet, que venien forts, i tenia ja dos fills. Ho vaig deixar i vaig fer d'entrenador de l'equip, amb en Marimon. La categoria era la que seria a hores d'ara la Copa Catalunya. Després vaig estar a l'equip júnior del CB Manresa i una temporada duent el sènior del Súria.

I arriba al que aleshores era el Manresa Esportiu Bàsquet que acabava de baixar de la màxima categoria. Com va anar?

Frances Canellas, també de La Salle, n'era el primer entrenador i em va dir si volia anar al Congost a ajudar-lo. Vaig acceptar per ser segon i per a mi ha estat, sense cap mena de dubte, l'any que ho vaig passar pitjor com a entrenador.

I això que van acabar pujant. Però va agafar l'equip després de la destitució de Canellas. Van perdre l'amistat?

No, de cap manera! Vaig parlar amb ell i als jugadors també els hi vaig explicar el que havia passat, per si algú volia marxar. Al darrer partit vam perdre a la pista del Maristas de Màlaga, però ja sabíem que el Cajabilbao, que era l'altre que podia pujar, havia perdut amb el Tenerife.

Moncho Monsalve va fer feina de director esportiu aquella temporada. Va ajudar?

Sí, molt. Perquè hi havia algun veterà, com Alcañiz, que cobrava 200.000 pessetes al mes (uns 1.200 euros d'ara), que era molt el 1984, i altres que venien a entrenar amb un 2 cavalls, com Pep Palacios. El Moncho va ajudar molt perquè hi hagués unitat. Va ser un any dur, vam patir un hivern de molt fred, es va glaçar l'aigua al pavelló. Vam tenir desplaçaments complicats, es va espatllar l'autocar anant cap a Granada, la gent no cobrava,va ser un drama...

Havent pujat, es plantejava poder continuar com a primer entrenador?

Per part meva, no. Tenia una família amb tres fills, no em volia aventurar a agafar un equip i que després anés malament i que em quedés penjat. Podria haver seguit de segon però no va ser el cas.

I com va ser tornar a entrenar en equips d'altres categories?

Bé, amb experiència i motivat perquè sempre trobes gent amb voluntat de fer coses. Ara potser és més complicat: hi ha menys nois, i els pares, com que paguen, estan massa involucrats.

És dificil que arribin jugadors al primer equip del Manresa?

Sí, crec que haurien de sortir més jugadors, fa anys que no se'n consoliden. Crec quan hi havia 3 o 4 clubs competint a Manresa hi havia més nivell. I també costa que els entrenadors apostin més pels jugadors de casa. L'Aíto ho va fer amb el Pau Gasol quan era un suplent, no tothom s'atreveix.