Els dic als meus pares que sóc d’una generació molt mal acostumada, que el Barça perdi no entra dins els meus plans. Visc enganyada per una part del meu subconscient que continua creient en “Iniestazos”, en el “Barça de les sis copes” i en gols com els de Pedrito que ens van conduir cap al triomf del primer Mundial de Clubs. En dies com avui, davant la desfeta d’Anfield, me n’adono que les coses ja no són així i també, m’indigno per no haver-ne après l’any passat contra la Roma.

Aquesta nit hem tingut una mostra més d’un Barça desconcertant, naïf i fins i tot, insultant. La prepotència del 3-0 al Camp Nou ha passat factura, però això ja no ens estranya. El descontrol ha estat constant. Davant d’un Liverpool creixent i disposat a donar-ho tot hem trobat un Barça que no aconseguia escurçar espais, amb uns jugadors absents i en gran part erràtics, només cal pensar en l’assistència d’Alba cap a Origi que ha culminat en el primer gol del Liverpool. Els de Valverde, descol·locats i perduts en el joc, han acabat d’evidenciar la manca de professionalitat quan Alexander-Arnold, astut i ràpid, ha tret el corner que s’ha convertit en el quart gol gràcies al xut ras d’ Origi i, ni més ni menys, que a la incompetència d’uns blaugrana que estaven a la inòpia. Tot plegat deixa molt que desitjar. Què hauria passat si haguessin jugat Firmino i Salah? Millor no saber-ho.

Sé que pensareu que ser culé és recolzar el teu equip a les bones i també quan les coses van maldades, però avui no serveix aquest argument. Els aficionats tenen tot el dret a estar empipats i fora de si, davant un equip de plantilla milionària i amb una actitud tan pobre.

Ara, cal dipositar les esperances en la Champions femenina que enfronta el Barça contra l’Olímpic de Lió el dia 18 d’aquest mes. Segur que ho farà amb ganes, i defensant el lema que exhibeix l’immens cartell de la Nike de Rambla Catalunya: ”No juguis per les finals, juga per fer història“. El que de ben segur passarà a la història és el ridícul majúscul que hem fet avui a Anfield.