Des que el Barça es classifica cada any per a la final de la Copa del Rei hi ha tradicions que no es perden. Una d'elles és la xiulada a l'himne espa-nyol. Ahir es va tornar a repetir, de part d'un dels fons del Benito Villamarín, el de la dreta de la zona de preferència, al qual va estar tocant el sol de ple fins poc abans de l'inici del duel. Va ser el final d'un dia calorós a Sevilla, que ja s'havia escalfat la nit anterior amb uns quants aficionats radicals barcelonistes detinguts per la policia, tot i que la jornada va ser festiva entre totes dues aficions.

Després del desastre de la Champions, es va notar que el desplaçament de l'afició barcelonista no era tan gran com en d'altres moments. Ahir, el València tenia més gana. Feia onze anys que no arribava a una final de Copa i volia celebrar el centenari amb el títol. L'afició txé va omplir el seu fons, va animar més i, al final, va obtenir un merescut premi.

De fet, la federació intenta cada any convertir el partit en una festa i amenitza els prolegòmens com pot. Ahir va ser amb el cantant andalús David Bisbal, que va anar a assegurar i va cantar l'arxiconegut Ave María des del centre del terreny de joc davant de la indiferència dels uns i dels xiulets, encara que fos per fer alguna cosa, dels altres.

El cerimonial de sempre

Aleshores va ser el moment de l'himne. Xiulada de la banda blaugrana i rebaixada del volum de part de Televisió Espanyola, l'únic canal amb drets per oferir el partit a l'estat espanyol, després d'haver guanyat el litigi amb Mediapro del dia anterior. Els aficionats del Valencia van treure una enorme pancarta amb les imatges de Kempes, Baraja i Claudio López i la llegenda «Somiar que no tenim sostre». A la banda del Barça, en canvi, una on hi posava «Tots units, som-hi Barça», notablement més petita i que es va esquinçar per la meitat a l'hora de ser deplegada . Va ser, sens dubte, una bona metàfora de com l'equip es va trencar en els primers minuts i de com pot ser que a dins del club hi hagi de tot menys unió en els propers dies.