Francesc Garriga: «Posar-me davant de la càmera cada dia em dona vida»

Com es definiria Francesc Garriga? Comunicador, periodista, xòuman televisiu?

Penso que soc comunicador. Fem periodisme esportiu. El programa és un xou i intentem que sigui distret cada nit, però comuniquem, expliquem històries.

La seva entrada al periodisme esportiu és vocacional?

Sí. Quan era petit ja feia transmissions de partits del FIFA a la consola i, de seguida, em trasllado a Ràdio Súria, on acabo transmetent partits de futbol i programes d’esports. Hi entro als 14 anys i el primer dia vaig pensar que això molava molt. Des de llavors ja no he parat de fer-ne. No m’agradava escriure i em semblava que parlar era molt fàcil perquè és un mitjà en què pots explicar històries.

Tot i que, a casa, el seu pare i el seu avi eren farmacèutics. No es va sentir mai temptat de seguir el negoci familiar?

Ui, no! Ni temptat, ni forçat. Molta gent del poble se n’estranyava, però no, tot i que fos un negoci molt bo. Ni al meu germà, ni a mi no ens cridava l’atenció. De seguida vaig tenir clar que el meu camí anava per una altra banda i a casa mai no es va plantejar què s’havia de fer amb la farmàcia.

Sí que es va vincular al Súria de futbol, al qual sempre menciona en el seu programa. Hi va jugar, hi va fer de directiu...

Hi vaig estar però ara ja no. L’únic vincle actual és que pago quota anual de soci. Vaig estar-hi implicat massa anys i massa jove. Era directiu als 19 anys, després que una colla d’amics ens hi impliquéssim perquè el club es moria. Però vaig acabar-ne molt cremat i vaig necessitar un temps de desconnexió. Malgrat això, m’agrada parlar-ne cada setmana perquè forma part de la meva vida. Em defineix. Soc el paio de Súria que surt a la tele i a la ràdio.

Fins i tot va escriure el llibre del centenari del CE Súria. Què li va aportar?

Va ser una experiència molt bona. Ja n’havia fet algun treball i quan la comissió del centenari m’ho va demanar primer vaig dir que no. Feia un any que n’havia marxat i no em venia de gust. Però llavors vaig veure que no podia desentendre-me’n i que qui l’havia de fer era jo, perquè tenia la informació i els recursos per saber a qui anar a buscar. Va ser una feinada, però la recordo com una de les coses més apassionants que he fet. Era anar a buscar la gent, que t’expliquessin una història, que la mateixa història te la tornessin a explicar de maneres diferents, que fins i tot tu els havies de corregir, i a través de diversos relats de persones ja grans, i del que apareix a la premsa. Era muntar una realitat.

Tot ho combinava amb una trajectòria professional que creixia. Com va ser, fins que va arribar a Catalunya Ràdio?

Vaig començar a Súria. Gràcies a un conveni amb COM Ràdio vaig estar-m’hi uns caps de setmana de pràctiques, als 17 anys. Quan vaig començar a estudiar a Barcelona, a la Ramon Llull, vaig fer algunes cosetes per a Ràdio Gràcia i em contracta la COM. En acabar s’esgotava el meu contracte i van sortir oposicions a Catalunya Ràdio, les vaig fer i al cap de tres mesos em van agafar. Era l’octubre del 2005.

I com van ser els primers mesos?

Vaig entrar al Tot Gira [programa d’esports del cap de setmana] fent de tot. Waterpolo, hoquei, tennis taula, rugbi... i al cap d’un any i mig Bernat Soler em demana que faci una secció d’humor per al programa de la nit durant el Mundial del 2006.

Durant la seva trajectòria se li ha notat sempre una vis còmica. L’ha afavorit?

Sí, però jo em prenc el futbol molt seriosament. Pateixo i el visc amb molta intensitat, des que era al Súria, però també entenc que només és futbol. Podria fer un programa molt seriós, però tinc un to i els meus caps ho saben. Em sembla que és molt sa desdramatitzar, riure i fer conya, si no la vida és molt avorrida.

A continuació va entrar a fer les retransmissions del Barça amb Joaquim Maria Puyal. Què li va aportar?

Va ser tot un canvi. La seva influència a Catalunya Ràdio era molt important. De tant en tant ens preparava unes reunions per avaluar-nos. Era com una master class. Hi estàvem un parell d’hores, en una sala, i era acollonant. En sorties pensant que valia més aquella sessió que un any de carrera. Era molt generós.

Tot això va ser abans d’anar de corresponsal a Madrid.

Primer vaig fer un any de programa al migdia, que no va durar, i llavors jo vaig demanar de marxar-hi. Sempre m’havia cridat l’atenció ser a fora un temps i m’hi veia molt, a Madrid. Crec que el meu to una mica provocador s’hi ajustava bé. Aquí estem molt acostumats que vingui la premsa d’allà a tocar els nassos. Ells, en canvi, no tenen la percepció que hi hagi d’haver premsa catalana que es miri la seva actualitat amb ulls de Barcelona.

I l’experiència va valer la pena?

M’ho vaig passar de conya. Vaig viure de tot. Primer, la destrucció de l’imperi Mourinho. Després em menjo amb patates la Décima i, finalment, hi visc el triplet de Luis Enrique. Són tres anys espectaculars, de no parar.

Però va tornar perquè li van oferir el programa de la nit a la ràdio.

Sí, però jo m’hi hauria quedat més, perquè era molt divertit. A mi em mata bastant la rutina, i allò era tot al contrari, però quan em van proposar de tornar, a través de companys, m’hi vaig sentir obligat.

No volia tenir un programa propi?

No n’havia tingut mai. Venir aquí volia dir que, de diumenge a dijous, cada dia era el mateix. Reunió de les sis, reunió més tard, programa a les onze, a la una plegues i anar fent. Això em costava, però vaig entendre que era el moment de fer el pas, no me’n penedeixo.

Al cap d’un any li van proposar traslladar el programa a la tele i fer-ho alhora amb la ràdio. Quins canvis li va suposar?

Allò era un invent. No podíem recórrer a cap precedent per adaptar-ho. El juny del 2016 em van convocar per un dinar que creia que era per parlar del programa de la ràdio i dels problemes, i quan em comenten això, jo ja no dino. Per una banda era engrescador, però també pensava que estaven bojos.

I vostè, personalment, quin canvi ha notat, de sortir per televisió? És molt actiu, per exemple, en xarxes socials...

Tot i que estiguis a Esport3, que és un canal de menys incidència a nivell d’audiència, de cop i volta t’apareixen haters que abans no tenies, gent que espera el programa per criticar-lo, cada dia. Però en canvi, la gent al carrer és molt simpàtica. Només et paren per dir coses bones, i això et reconforta. En el fons, els que treballen a la ràdio o la tele tenen un punt de vanitat, i jo el tinc. L’efecte tele és molt gran.

Comparteix horaris amb programes estil «El Chiringuito». Creu que el periodisme esportiu s’està tornant de bufanda?

Hem de tenir clar què són, aquests programes. No són informatius. El problema és que molta gent se’ls mira com si ho fossin i esperen que les actituds i els rols siguin els mateixos. Són un xou al voltant de l’esport que necessita gent de diversos bàndols. Crec que és perillós que si vols fer de periodista rigorós vagis amb una bufanda d’un equip. Ho pots fer, però no pots fer l’ultra, perquè llavors quan escriguis amb seriositat, no et creuran. Ara, que la gent sàpiga de quin equip és cada periodista, em sembla normal, perquè no deixaràs de ser més o menys rigorós perquè siguis del Barça, de l’Espanyol o del Madrid.

Quins programes d’esports mira?

Molt pocs perquè entre la feina, haver de seguir molts partits, que ho faig, i enganxar alguna cosa del Chiringuito per xarxes socials, ja no em queda temps per a res més. Llavors sempre hi ha entrevistes o reportatges. A Movistar, per exemple, tenen una gran oferta i molt ben treballada. És envejable el marge que tenen per treballar bé els temes, els pressupostos, els mitjans i els temps. Nosaltres servim el menú del dia. Fem xurros perquè tanques avui i obres demà. Quan pots servir un menú degustació amb un mes de termini, surt una altra història.

Li agradaria fer programes així?

No ho sé, perquè l’adrenalina del dia a dia m’agrada. La part bona de la rutina és que cada dia tens actuació. Si la meva feina no sortís fins al cap d’uns dies, no sé si estaria tan còmode. Potser faries coses més elaborades, però no ho tinc clar. Posar-me davant de la càmera cada dia em dona vida. El millor moment del dia és quan comença el programa, a les onze. Ni que em trobi malament, en aquell moment s’activa alguna cosa. Llavors, quan acabes, a la una, et cau tot a sobre.

Es veu fent-lo molt temps, el programa?

No ho sé, perquè ara et diria que sí i en quinze dies se’m carreguen el programa, però sí que em veig allargant-ho més. Fer programes no era el somni de la meva vida, era anar pel món fent partits, però ja que hi som, juguem-hi, i més ara que tenim una clientela i les audiències de televisió han millorat.