Manel Estiarte tenia un dia complet ahir a Manresa. Al matí havia d'inaugurar una Cruyff Court, un acte que va haver de ser ajornat per segon cop per la pluja i que es farà avui al matí. Al vespre, a la piscina, era un dels protagonistes de l'Espai Campions, d'homenatge als nedadors i waterpolistes olímpics de la ciutat.

Què li sembla la iniciativa?

La importància no la té si hem estat olímpics, medallistes o campions. Ho és que som aquí, hi hem estat i hi continuarem estant, en una paret, amb un nom o una foto. Això em ve molt de gust. Han passat molts anys i he viscut molts premis i reconeixements, però poder estar present on has crescut, on t'has fet i has estat feliç, és especial.

Creu que la seva presència i la dels altres esportistes pot servir d'inspiració per als que ara formen la base del club?

Només que qualsevol persona que passi per aquí i ens vegi a tots, ni que el club hagi canviat tant, de nom, de piscina, de color, i somrigui o somiï que pot ser olímpic, la feina està feta i té sentit tot.

El fet que sigui un homenatge compartit amb més històrics del club, i no només a vostè, el fa encara més content?

És clar que sí. Ha de ser així. El club no és ni un, ni dos, ni tres, ni quatre. Nosaltres no hauríem estat olímpics si no haguéssim tingut els referents que vam tenir al CN Manresa. És clar que els que som a la paret teníem talent i facultats molt bones. Ens vam esforçar i ens ho vam merèixer, però tot va tenir un inici i un entorn. Aquest no és un homenatge només a nosaltres, sinó a tothom que s'ha sacrificat pel club. Com el Josep Claret quan va venir i ens va inculcar la honestedat i l'esforç per poder jugar amb els grans. Manresa no és una ciutat amb mar, ni amb tradició, ni amb mil piscines. És el record, el recor-regut. Tanco els ulls i tinc més records clars de tota la felicitat de quan era petit que no pas del partit de l'or olímpic. Si m'has de tornar a fer viure un altre dia del passat, deixa'm tornar a ser nen al CN Manresa, veure els meus pares a la graderia, la meva germana anant al meu costat, els meus amics...

Així, va ser més important el cam

Seria lleig dir que és més important, però sí que és més potent. Un aspecte és el recorregut de la meva vida i l'altre és el resultat del recor-regut, el premi. Un és conseqüència de l'altre, però tot ve del club. No hauria estat el mateix si els meus pares no m'hi haguessin portat i hagués pogut fer un equip campió amb els amics. Vam ser subcampions d'Espanya dues vegades. Tot això va ser part d'un procés que, unit al meu talent, em va portar a assolir més coses.

I com veu el present del club?

Per parlar d'això hauria de tenir més coneixement intern i no el tinc. Sé que ha passat molts problemes, però se'n sortirà. Només espero que tots els nens que hi vagin tinguin les possibilitats que vam tenir nosaltres d'estar bé i ser feliços. Ho vam ser amb una piscina que queia a trossos, les calderes s'espatllaven i les galledes de clor et feien plorar els ulls. Hi entrenàvem i hi passàvem el dia. És clar que cal buscar sempre les millors condicions perquè puguin fer l'activitat esportiva, però al final estàs bé si el teu entorn és positiu.

Sempre ha estat pendent de l'esport manresà. Ara fa poc el bàsquet va entrar al play-off i el futbol

Doncs que cal estar contents i gaudir-ne. Potser d'aquí a uns mesos no serà així i caldrà tornar a remar, però Manresa és el que és en el sentit més positiu de l'expressió. No podem exigir guanyar lligues ACB, ni pujar a Primera Divisió, ni que el CN Manresa tingui quinze piscines. Manresa és una ciutat encantadora, espectacular i que estimo amb bogeria, però cal gaudir d'aquest moment, aprendre del que es pot millorar i saber que quan les coses no vagin bé cal pedalar, remar i fer de tot perquè l'esport estigui on es mereix i tingui estructures.

Pep Guardiola va venir l'altre dia al partit de bàsquet del Baxi i li van cridar «MVP, MVP». En van parlar?

Quan estem de vacances, com que estem amb nervis i tensió tot l'any, mirem de no atabalar-nos gaire. M'ho va comentar i em va dir que va estar-hi content i feliç.

Segueixen, durant l'any, l'esport local, o és complicat amb una feina tan absorbent?

Sí, i tant. Sempre tens temps de veure si el bàsquet va bé, o el futbol pot pujar o ha passat alguna cosa. Ja sabem que el Pep és obsessiu. Estimem Manresa i Catalunya, i sabem el que passa, ho comentem i estem menys o més contents depenent de què passi. No estem desconnectats de la realitat. La realitat és el més important, no la nostra feina actual, que és molt bona, molt motivadora i amb unes condicions espectaculars, però la resta és la vida. No tindria sentit no parlar mai del que hem sigut i el que som, de Santpedor, dels seus pares, el meu germà, de com estan... Però no ho fem de tant en tant, sinó cada dia.