Malgrat que tothom sembla que en sàpiga més del que realment en sap, fa un mes ben pocs aficionats al futbol serien capaços de dir el nom de cinc jugadores de la selecció femenina de futbol dels Estats Units. O de jugadores de seleccions que han quedat capdavanteres en el Mundial que va finalitzar ahir, com Anglaterra, Suècia o França. És cert que el Barça va jugar la final de la Lliga de Campions el maig i que les retransmissions s'han multiplicat el darrer any, tant en obert, com per pagament, però el futbol femení sempre estava en un segon pla.

El Mundial de França, que va finalitzar ahir amb el quart títol per als Estats Units, ha estat un punt d'inflexió de cara al futur. Malgrat que la igualtat és una meta a la qual s'ha d'aspirar, ara mateix no existeix, i actualment és complicat que un torneig així pogués competir, pel que fa a audiència, amb els partits més importants de la lliga o de la Champions. Com a exemple, la mencionada final de la Lliga de Campions del 18 de maig entre l'Olympique de Lió i el Barça es va poder començar a veure al nostre país uns minuts tard, quan les franceses ja s'havien avançat en el marcador, perquè coincidia durant uns minuts amb la darrera jornada de la lliga masculina. Una falta de respecte? Total. Però no perquè sigui esport femení, sinó per inèrcies. Dissabte, per exemple, el partit de la selecció masculina d'hoquei patins dels World Roller Games es va emetre en un fals directe perquè abans es retransmetia la semifinal de l'Eurobasket femení. El bàsquet és més poderós que l'hoquei, qüestió d'inèrcies.

Tots els partits per a tothom

Per això és bo que la cadena en obert Gol hagi retransmès tots els partits, alguns dels quals en horari de màxima audiència. Els partits de la selecció espanyola, alguns dels quals en dia laborable i a la tarda, van despertar molta expectació. I no només per motius de patriotisme, sinó perquè el futbol femení creix, és una evidència.

I ho ha fet a mesura que els grans equips europeus hi han apostat fort. Les jugadores estan lluny de cobrar el mateix que els seus col·legues masculins (de moment, tampoc no generen tant, és obvi), però la seva professionalització redunda en més qualitat.

Tàcticament, ja gairebé no hi ha equips que defensin ficats a la seva àrea, esperant que els ataquin. Els grans espais de terreny al centre del camp, que apareixien anys enrere per la poca capacitat de cobrir tot el camp, ja no hi són. Hi ha pressió avançada, dificultat per a les centrals per treure la pilota jugada i treball tàctic de les centrecampistes. S'ha pogut veure en conjunts com l'holandès. El campió d'Europa té les onze jugadores de l'equip inicial de la final d'ahir repartides per tot Europa, cap d'elles no juga a casa.

A davant, però, encara mana els Estats Units. L'equip de Jill Ellis es va proclamar ahir campió amb claredat a la final, però va patir molt en les eliminatòries anteriors, contra Espanya, França i Anglaterra. El Mundial ens ha ense-nyat que hi ha molts països que poden fer el pas endavant, que hi pot haver sorpreses i que, en la vessant femenina, el futbol també és universal. I ha creat ídols. Moltes nenes voldran ser Alex Morgan, o Megan Rapinoe, o Viviane Miedema, o Ellen White, o Stina Blackstenius, o Lucía García, o Jennifer Hermoso. El futbol femení s'ha fet gran en quatre setmanes i ara toca recollir-ne el fruit.