El banderer i baluard del primer equip del Solsona durant tota una dècada es retira

El bastió defensiu dels lleidatans, el darrer jugador en actiu d'una generació de futbolistes que ha consolidat l'equip a Segona Catalana, va jugar l'últim partit amb la samarreta escapulada el diumenge 26 de maig després de vint-i-cinc temporades al club. La victòria per 3 a 0 contra el Juneda i la tercera posició final dels de Joan Corominas, la segona millor classificació de la història dels solsonins, van propiciar el context necessari per acomiadar Mosky amb tots els honors.

«Sentia que el meu cicle com a futbolista s'acabava. Tots els jugadors de la meva generació ja s'havien retirat, amb l'excepció del porter Juanjo Sánchez, que juga des de fa anys al Cardona. Era l'únic jugador de l'equip de més de 30 anys i, a més de les creixents responsabilitats professionals, la meva dona, Anna Gilibets, espera un fill que ha de néixer el proper novembre». «L'avaluació de totes aquestes circumstàncies em va fer concloure que era el moment de tancar una etapa de la meva vida», reflexiona Àlex Alarcón.

De la llista d'espera a ser campió

Antoni Alarcón, pare de l'Àlex i exjugador del Torà, li va transmetre la passió pel futbol. «El pare és un fidel aficionat del Solsona. Ha estat el meu suport tot aquest temps i no ha faltat a cap partit dels que he jugat fins fa tres o quatre anys», explicita el central solsoní.

«De petit era un nen mogut i nerviós a qui li agradava provar-ho tot, des del karate fins a fer d'escolà». Lògicament, el futbol també figurava entre les inquietuds d'Àlex Alarcón, i els pares el van inscriure a l'escola del Solsona, tot i que una mica tard. «A principi dels noranta, l'accés als equips prebenjamins o benjamins es feia per estricte ordre d'inscripció. Els primers vint nens conformaven l'equip i gaudien de fitxa i els altres anaven a entrenar-se i integraven una llista d'espera per cobrir possibles baixes», detalla. «Vaig ser el vint-i-unè en formalitzar la inscripció, però un nen va plegar i vaig poder jugar des de l'inici».

Àlex Alarcón va començar a lluir la samarreta escapulada la temporada 1994-95. La seva generació va començar a excel·lir de seguida i el curs 1997-98 va assolir la lliga aleví. Uns anys després, la temporada 2004-05, l'equip liderat per Àlex Alarcón, Mosky, i pel golejador Josep Sala Espar va ser el campió del grup 16 de la Segona Divisió juvenil i va segellar l'ascens a Primera. «Per a tots nosaltres, el diumenge era només per al futbol», rebla Àlex Alarcón.

L'aterratge al primer equip dels campions va coincidir amb l'ascens a Primera Territorial, categoria equivalent a l'actual Segona Catalana. «La barreja de dues grans generacions de futbolistes, els veterans com el meu cosí Carles Solé, i joves amb talent com el central Raül Miguélez,els migcampistes Quique i Ricard Roures i l'interior Eliseu Ribalta, liderats pel migcampista organitzador Josep Freixas i per Josep Sala Espar, ho va possibilitar», rememora.

El primer curs a Primera Territorial va ser un dels millors per a Àlex Alarcón. «Amb Josep Sala Guitart com a tècnic ens vam sentir futbolistes i vam certificar la permanència gràcies a una gran segona volta al grup 4». Es va iniciar, així, un període de consolidació dels solsonins a l'actual Segona Catalana que ha propiciat que hagin competit en aquesta categoria en onze de les dotze últimes temporades.

Màxims golejadors de Catalunya

El descens consumat el juny del 2012 es va esmenar amb un pletòric retorn a Segona Catalana deu mesos després. Vint punts d'avantatge sobre el segon, la Pobla de Segur, van atorgar el títol als solsonins cinc jornades abans del final de la lliga. El curs següent, amb Candi Viladrich a la banqueta, els escapulats van ser l'equip català més golejador, amb 116 gols. Va ser el preludi de la millor classificació de la història, el tercer lloc a Segona Catalana certificat el maig del 2015. «La plantilla actual, per qualitat, ha d'aconseguir l'ascens a Primera Catalana en una de les dues properes temporades», sentencia Àlex Alarcón.