Una de les activitats més sorprenents de les primeres jornades per a entrenadors de bàsquet va ser la simulació que es va fer ahir a la tarda a la Clínica Universitària de Manresa. La professora Núria Serrat, amb el suport del també professor i entrenador de bàsquet Josep Riera, va aplegar els disset participants en aquests dos dies, la majoria d'ells entrenadors de bàsquet, però també algun psicòleg, i els va fer analitzar un possible conflicte a través d'una simulació.

La UManresa és pionera a Catalunya en la simulació i l'alt rendiment clínic. Habitualment, aquestes tècniques s'utilitzen per analitzar intervencions de col·lectius relacionats amb la salut, com els metges, els infermers o els fisioterapeutes, i també d'altres que s'hi relacionen indirectament, com els bombers. Ahir, per primer cop, s'hi feia una simulació destinada a resoldre un conflicte en el món del bàsquet. I tot el tràmit va durar més de tres hores en les quals es va intentar que els participants arribessin a conclusions que poguessin aportar en la seva activitat esportiva de tot l'any.

Què fer, o què no fer

Per dur a terme la simulació, els responsables van comptar amb un grup d'actors extres que representaven el vestidor d'un equip. La situació era clara, i també dramàtica. La suposada formació arribava al vestidor després d'un partit perdut per trenta punts. Només havia obtingut dues victòries en els deu darrers partits, havia acumulat cinc der-rotes consecutives i l'actitud en la pista del dia en qüestió havia estat lamentable. Què calia fer, o què calia no fer, en aquest cas?

Dos dels inscrits en les jornades, entrenadors de bàsquet, van intervenir en el cas i van aportar el que pensaven que podien fer. Es van trobar jugadors abatuts, i un d'ells els va plantar cara dient que no confiava en la seva feina. Com calia reaccionar? Amb visceralitat? Amb calma? Deixant calmar els ànims?

Amb les imatges del que havien fet els suposats tècnics, tots els presents van anar traient conclusions per tal d'actuar en el dia a dia. Es van buscar els components positius i negatius, intentant ser el màxim de constructius possible i sabent que es podia fallar, ja que no era un cas real. Al final, es van arribar a unes conclusions, tot i que, com sol succeir en aquests casos, no totes les veritats són tancades i sempre hi ha matisos en les actuacions.

El més important va ser la conclusió i la transferència que els participants es van poder endur per al futur.

Una bona experiència

La professora encarregada de dur a terme la iniciativa, Núria Serrat, va explicar, en acabar, que «els professors encarregats de metodologia sempre sortim molt animats d'aquestes experiències si veiem que el grup de participants s'ha endut coses, com ha estat el cas. No és perquè hagi estat el primer cop que ho fem en esports, en aquest cas el bàsquet, sol passar sempre». De tota manera, «d'aquest grup m'ha agradat que estaven implicats i amb moltes ganes d'aprendre. Han estat excel·lents».

Sobre la iniciativa de barrejar universitat i bàsquet, «és una bona oportunitat per barrejar dos àmbits que no sempre han estat ben avinguts potser perquè no s'hi ha pensat. És una bona manera de veure ponts entre un món i un altre. Se'n poden extreure projectes molt bonics».

Pel que fa al cas d'ahir, el matís respecte de situacions d'altres àmbits va ser «intentar crear una situació el màxim de versemblant amb la idea d'un camp que no sempre està tan sistematitzat com el mèdic. No es tracta tant de seguir unes passes concretes sinó de captar millor la informació que et dona l'entorn». De la sessió, «el que m'ha sorprès més, en positiu, ha estat el grau d'implicació dels entrenadors i les ganes d'incorporar elements que no són de l'àmbit esportiu».