Una inoportuna i més que rigorosa expulsió en el partit d'anada de l'eliminatòria d'ascens entre el Girona C i el Manresa, el mes de juny passat a Riudarenes, no va permetre, al capità de l'equip manresà Sergi Soler (33 anys), penjar les botes com Déu mana, sobre un terreny de joc. Tant se val, tot i haver de patir més del compte a les grades en el duel decisiu de tornada, els seus companys van fer la feina i van aconseguir l'ascens a Tercera Divisió. En plena celebració i en un gran estat d'eufòria, Sergi Soler va anunciar la seva retirada, sobre la mateixa gespa del Nou Estadi. El jugador deixa enrere una bona part de la seva formació al Manresa i nou temporades al primer equip en dues etapes.

Quan decideix retirar-se?

Ho vaig decidir abans de començar la pretemporada passada. En aquell moment encara em molestava força la lesió de l'encreuat anterior del genoll, que arrossegava de la temporada anterior. Havia anat a tres especialistes a Manresa i tots tres m'havien aconsellat operar-me, però els metges de la federació van considerar que el grau de trencament que tenia al lligament em podia permetre jugar, encara que amb possibilitat que s'acabés de trencar. Vaig començar a entrenar-me, amb treballs preventius, i cada cop em vaig anar trobant millor. A final de novembre tenia confiança plena i el meu rendiment era relativament normal, amb un bon to físic. Havia superat la part psicològica del problema, tot i que tenia clar que els lligaments no es regeneren i que per tant, la lesió sempre hi era. Davant d'això la meva intenció era acabar la temporada i retirar-me per evitar passar pel quiròfan.

I volia fer-ho amb un ascens.

La meva il·lusió era pujar de categoria en una campanya no gens fàcil per tots els temes extraesportius. Era el repte que va agafar l'equip per no trinxar-ho tot, sobretot pels impagaments; i es va fer realitat. Jo ja he jugat a Tercera i fer-ho aquesta propera temporada suposava un esforç físic massa gran tenint en compte l'estat del meu genoll. He acabat cansat, però molt satisfet perquè he pogut rendir a un bon nivell fins al final, en una lliga intensa. Malgrat l'èxit per l'ascens, no hi havia volta de full, la decisió de plegar ja estava presa des del juliol passat i així ha estat.

Passades unes setmanes després de la seva retirada, no troba a faltar el futbol

De moment, no. Ara per ara, tampoc no em veig jugant a un altre nivell, tot i que ja he rebut alguna trucada. Ja veurem d'aquí a uns mesos, certament no descarto jugar en una categoria intermitja, però ara mateix només penso en fer esport al gimnàs, no a nivell de competició. Tinc clar que el risc de lesionar-me és el mateix en qualsevol categoria i que és millor una retirada a temps que arrossegar-me. Considero que no s'havia d'allargar.

No poder jugar el darrer partit per una sanció injusta, el de l'ascens contra el Girona C al Congost, va ser un mal tràngol?

Sí, és una nota negativa, però al cap i a la fi no deixa de ser una anècdota. Al final, l'equip va superar l'eliminatòria tot i que abans de començar-la tothom donava els gironins com a favorits.

Es diu que una de les claus de l'èxit del Manresa per aconseguir l'ascens, davant de tants entrebancs, ha estat la feina de control del vestidor dels tres capitans. Què en pensa?

És possible, però jo sobretot destacaria el bon ambient del grup. Certament, quan es porten tants mesos sense cobrar es parla de prendre mesures. Al final no vam fer res perquè no ens ho poguessin tirar en cara. El tècnic Andreu Peralta també va ajudar molt. Sí que cap al final es va baixar la intensitat dels entrenaments, però en els partits teníem el mateix nivell d'exigència. Com que hi havia molts problemes, el cert és que la pressió pels resultats no era tan gran i l'equip podia jugar més solt, malgrat trobar-nos a dalt de la classificació. Sigui com sigui, aconseguir l'ascens amb tants condicionants, té molt mèrit. L'únic que en la situació límit en la qual ens trobàvem va donar la cara va ser el Luis Villa, el que ara ha agafat les regnes del club com a president.

Ha estat força anys al Manresa amb José Luis Correa a la presidència. Què en pensa d'ell?

Sense les seves aportacions d'aquests darrers anys no hauria estat possible l'èxit, malgrat que aquesta temporada a ell no li han anat bé les coses i això ha repercutit negativament en el club.

Com veu el primer equip del Manresa per a la propera temporada, ja a Tercera Divisió?

Veig que hi ha moltes ganes. Pel que fa al rendiment, és una incògnita, és com un meló per obrir, però confio que aniran bé les coses. Els seguiré, segur.

Ha pensat en dedicar-se a fer d'entrenador?

No m'hi veig. Per no tenir, no tinc ni el carnet de monitor. M'agrada molt el futbol, però per fer de jugador, res més.

Ahir va rebre un homenatge en el Valls Torroella-Manresa.

Em va fer una il·lusió especial quan el president del Valls, Josep Esquius, m'ho va proposar. Jo soc de Palà, però ara resideixo a Valls.

Després de tants anys deu haver passat per molts equips.

Vaig començar als set anys a Súria, abans d'anar al Gimnàstic fins a infantil de primer any; el Manresa va ser la següent destinació fins arribar al primer equip, on vaig ser-hi tres temporades, les tres a Tercera Divisió. Seguidament vaig anar a la Pobla Mafumet i a Vilanova, també a Tercera, i a Olesa i Avià, a Primera Catalana. Vaig tornar en una segona etapa al Manresa on he estat sis temporades, la primera a Segona Catalana i la resta a Primera Catalana.

Algun record especial de la seva trajectòria?

Tots els anys tenen els seus moments, però segurament els dos ascensos amb el Manresa, a Primera Catalana i ara a Tercera, m'han fet gaudir més del futbol.

Algun tècnic en especial?

De tots els entrenadors s'aprèn alguna cosa, però potser valoro de forma especial José Luis Ruiz, ell em va fer debutar a Tercera Divisió quan encara era juvenil. Josep Antoni Montes també va confiar en mi per jugar a Tercera Divisió, i Dani Andreu també ha estat un tècnic que m'estimo molt.