Quan el migcampista sud-africà Thembinkosi Lorch va culminar un magistral contracop amb el gol del triomf de Sud-àfrica contra Egipte, en partit corresponent als vuitens de final de la Copa d'Àfrica, el berguedà Pol Lorente Solà, preparador físic de l'equip amfitrió, i la resta d'integrants de l' staff tècnic, van prendre conciència que aquell gol avortava l'apassionant projecte que havien iniciat un any abans. «De cop, es va fer el silenci a l'Estadi Internacional d'Alexandria», rememora Pol Lorente. «Els 75.000 espectadors van emmudir. Va ser la fi del somni de tot un país, un país que viu el futbol apassionadament», conclou.
A mitjans d'agost del 2018, Pol Lorente va rebre un requeriment urgent del propietari del CD Toledo, Jorge Berlanga. «Tal com em va demanar Berlanga, vaig atendre el telèfon. El meu interlocutor es va presentar com Javier el Vasco Aguirre». L'exentrenador d'Osasuna, Atlètic de Madrid, Saragossa i Espanyol necessitava un preparador físic en la seva nova etapa com a seleccionador d'Egipte, i José Ángel García Sanjuán, tècnic que havia coincidit amb Pol Lorente al Toledo, l'havia recomanat.
«La trucada em va trencar tots els esquemes. Un any enrere, havia refusat una proposta de la federació tailandesa per assumir, com a entrenador, les seleccions sub-16 i sub-19, i amb la meva parella, acabàvem d'obrir un gimnàs a Toledo», detalla.
La nova empresa era massa llaminera per refusar-la. Treballar al costat de Javier Aguirre i de l'exmadridista Michel Salgado, durant quatre anys, al Caire, amb l'objectiu de segellar la classificació dels faraons pel Mundial de Qatar del 2022. Els dirigents del CD Toledo li van facilitar la marxa del club que l'havia vist créixer, des dels 24 anys, com a preparador físic i com a director de l'escola de futbol. Al principi del setembre, Lorente, Javier Aguirre, Michel Salgado, Tito García Sanjuán i l'analista Xavier Gurri van aterrar al Caire.
Els nous responsables tècnics d'Egipte van debutar a la fase de classificació per a la Copa d'Àfrica amb una contundent golejada (6 a 0) a Níger. El davanter del Liverpool Mohamed Salah els va rebre amb un doblet. «La feina que se'ns havia encomanat requeria establir-se a la capital del país», especifica. «No només havíem de dirigir l'equip als partits de classificació, als amistosos i a la fase final de la Copa d'Àfrica, o preparar els training camps. Havíem de fer un seguiment exhaustiu de tots els jugadors de la Premier League egípcia, la màxima competició professional, així com de la Champions League africana on juguessin equips del país», explicita el berguedà.
Inicialment, Pol Lorente va fixar la seva residència a l'elitista Ciutat 6 d'Octubre, a 32 km del centre del Caire, però ben aviat va decidir traslladar-se al sud de la capital, al barri de Zamalek, on hi ha la majoria de les ambaixades. «No volia perdre l'oportunitat de conèixer un dels bressols de la civilització i la seva gent. A més, els partits de la Premier League egípcia es juguen repartits durant tots els dies de la setmana, de dilluns a diumenge, i des de Ciutat 6 d'Octubre el desplaçament podia durar més de tres hores i mitja», explicita.
Una nació cansada de lluitar
En aquests onze mesos, Pol Lorente ha pogut constatar que a Egipte hi ha «una democràcia simulada». «La pobresa és present a la majoria de les llars. El sou mitjà és de 150 euros mensuals i, a hores d'ara, políticament, el país viu un moment de transició, la gent està cansada de lluitar per les llibertats i la democràcia», assenyala. Tot i això, Lorente lloa «la senzillesa de la gent, el seu caràcter extrovertit i familiar i la predisposició a ajudar els altres».
A més, fins al 6 de juny, quan va començar la concentració de la selecció a Alexandria, Pol Lorente va descobrir «una lliga trista, que es juga a porta tancada a tots els estadis des de la tragèdia de Port Saïd del 2012, amb l'excepció dels partits de l'Al-Ahly i del Zamalek». El nivell tècnic dels jugadors és altíssim, però el baix ritme de la competició l'equipara a Segona B», conclou.
Egipte va guanyar els tres partits de la fase de grups, però l'eliminació comportava la destitució. «Des que es va assumir l'organització de la Copa d'Àfrica, se'ns va exigir el títol. Després de perdre amb Sud-àfrica, des del govern es va trucar al president de la federació per convidar-lo a dimitir. El seu últim servei va ser destituir-nos».
