El 1988 va formar part de l'equip tècnic de la selecció estatal júnior de waterpolo; el 1992 va ser el metge de la vila olímpica en els Jocs de Barcelona i, aquell mateix any, a l'octubre, va agafar la responsabilitat mèdica de la selecció absoluta masculina, una tasca que des del 2011 comparteix amb la femenina. Són més de 30 anys amb el metge manresà Albert Estiarte relacionat amb la Federació Espanyola de Natació, amb etapes de grans èxits combinades amb altres de resultats més discrets. Ara ha arribat de Corea, on els dos combinats estatals de waterpolo han aconseguit el subcampionat mundial.

Dues medalles més en el palmarès de les seleccions

És cert que aquesta generació de noies, des del 2012, quan va fer un canvi espectacular, més o menys sempre ha lluitat per les medalles. Per aquest motiu, certament, es confiava en elles. Guanyar Grècia en la primera jornada va ser clau per evitar els Estats Units a les semifinals, tot i que Hongria i Holanda, que ens els vam trobar pel camí, no eren seleccions fàcils. A la final, s'ha de reconèixer que les americanes van estar a un altre nivell, tot i que ens pensàvem que ja no hi havia tanta diferència entre elles i nosaltres. Això vol dir que cal continuar treballant. Allà, la majoria de jugadores juguen unes competicions curtes a les universitats i després el seleccionador té molt temps per preparar els campionats. Aquí, les waterpolistes estan tot l'any amb els seus clubs i molt poc amb la selecció. S'ha de tenir en compte que el Mundial femení engloba seleccions d'arreu, com els EUA i Austràlia, i sempre en posicions capdavanteres; en el masculí domina Europa. Pel que fa als nois, ja són dos anys d'èxits, després de ser subcampions europeus l'any passat a Barcelona. Caldrà veure si hi haurà continuïtat. És un grup jove i valent, que ja ha demostrat que pot guanyar, tot i que possiblement hi haurà alts i baixos. Segurament, aquesta formació arribarà a la seva plenitud als Jocs Olímpics del 2024 a París.

Fa molts anys que està relacionat amb el waterpolo, primer com a jugador i després com a metge de la federació espanyola. Com ha evolucionat aquest esport?

Jo diria que he viscut tres etapes. Una primera, la de la generació del meu germà Manel, on no hi havia tant contacte i els jugadors podien desenvolupar les seves qualitats individuals; una segona en què el waterpolo es basava en el físic, convertint-lo fins i tot en un joc barroer; i una tercera, l'actual, en la qual, amb el canvi de reglamentació que ja s'ha experimentat en aquest Mundial, es busca de nou la vistositat.

A banda de les medalles de plata, les dues seleccions s'han assegurat una plaça per als Jocs Olímpics de Tòquio.

Això té més importància de la que pot semblar perquè pots planificar les olimpíades sense haver de patir per classificar-te en una preolímpic sempre molt dur i amb la pressió i els nervis que sempre comporta.

El combinat femení funciona des de fa anys amb Miki Oca; la masculina ha trobat en David Martín l'entrenador ideal?

David Martín era un jugador de waterpolo que treballava des de la humilitat, era molt treballador. Aquest perfil l'està inculcant als seus jugadors. Ell lluitava cada estiu per entrar a l'equip estatal i va perdre un Mundial. Caldrà veure fins on pot arribar aquesta selecció. Els waterpolistes tècnicament són bons, però no és el mateix tenir 24 o 28 anys. Per això caldrà esperar.

Encara hi ha poques llicències de waterpolo a Espanya.

No només això, sinó que majoritàriament estan concentrades a Catalunya. Jo soc del parer que la selecció funciona millor quan engloba diversitat de cultures, com per exemple ha passat en aquest Campionat del Món, on hi ha hagut jugadors catalans, però també de Sevilla o de Madrid. En el cas del femení, des de l'exclusió de la selecció a escala internacional, s'ha intentat potenciar aquest esport. Estem parlant de 10.000 llicències a tot Espa-nya quan a un país més petit com Hongria n'hi ha més de 300.000, per exemple. Som un esport minoritari i en els mitjans de comunicació, històricament, el waterpolo no ha tingut rellevància, tot i que en els dar-rers anys és veritat que s'ha millorat. S'ha de tenir en compte que les seleccions estatals estan a dalt de tot en totes les categories, i això pocs països ho poden dir. Cal entendre que, malgrat ser pocs, es treballa bé.

La seva funció en les seleccions és fer de metge. Fa, però, més de psicòleg?

Si que és veritat que, gràcies a la meva experiència acumulada, en una etapa determinada vaig poder ajudar els jugadors, alguns dels quals potser fins i tot havien jugat amb mi. Ara potser la meva tasca és més d'ajuda als entrenadors, gràcies també a la mateixa experiència; en definitiva, donant ajuda mental.

En els equips tècnics de les seleccions, no només hi ha l'Albert Estiarte, també hi ha altres metges i fisioterapeutes del Cimetir.

El 2011 es va signar un conveni amb la Federació Espanyola de Natació per vincular la Clínica Sant Josep a totes les seleccions de waterpolo i poder accelerar els diagnòstics i els tractaments en cas de lesions dels jugadors. S'està fent per mitjà de la mútua Asisa i això també comporta l'aportació dels metges i fisioterapeutes en els diferents campionats. Els waterpolistes durant l'any depenen dels clubs, però, tot i això, moltes vegades venen aquí a fer el seguiment d'alguna lesió. El servei és completament professionalitzat. Solucionem més ràpidament totes les lesions que puguin sorgir i moltes federacions d'altres esports no poden dir el mateix; guanyem temps d'espera. Ara mateix donem cobertura al 90% de les seleccions estatals des de la Clínica Sant Josep i el Cimetir.

Un dels fisioterapeutes de la selecció absoluta masculina és el seu fill Marc; això deu ser un orgull.

És una satisfacció molt gran. A més, ell té una gran habilitat per detectar el dolor. Ara mateix té 29 anys però quan en tenia 16 va patir un accident de moto molt greu i va estar un any i mig entre la Vall d'Hebron i Bellvitge, amb vuit o nou intervencions per reconstruir-li més o menys un peu. En aquell moment jugava a bàsquet amb el Paidos, amb un equip que fins i tot va quedar tercer de Catalunya en categoria infantil en una competició amb el Barça, la Penya de Ricky Rubio i el Sant Josep de Badalona. Va ser un accident que el va marcar molt perquè va haver de deixar el bàsquet. A partir d'aquell moment va obtenir una empatia entre el malalt i el dolor que no tenen altres. Va estudiar la carrera de fisioteràpia i ara és un dels millors. També està al Barça, en un equip de formació i al Cimetir.

Amb tants anys en el món del waterpolo, no ha pensat mai en fer d'entrenador?

La veritat és que no se m'ha passat mai pel cap. Vaig jugar molt a waterpolo, vaig ser el capità del CN Manresa fins als 37 anys, però jo era metge i em va seduir més la possibilitat d'anar a les seleccions. Jo, com la meva mare. Ella venia a veure tots els entrenaments però, després de 40 anys de veure waterpolo, quan li demanaven alguna cosa sempre deia: «Jo no hi entenc». De totes formes, sí que durant una curta etapa vaig dirigir l'equip infantil del CN Manresa, que va quedar subcampió d'Espanya.

En aquests anys de metge al capdavant de les seleccions estatals de waterpolo, la mort del porter Jesús Rollán és la situació més negativa que ha viscut?

Tampoc diria negativa. Ara, vist amb perspectiva sempre penses en coses que podies haver fet per evitar-ho. Ell tenia 40 anys, ja estava retirat però manteníem el contacte, és clar. Ho havia estat tot com a jugador de waterpolo i va passar a no tenir res. No tenia les rutines de l'esport i va quedar sol. No va acabar de trobar un nou camí a la vida, tot i que va provar de fer d'entrenador. Era molt emotiu, visceral. El que em va saber més greu és que ell hauria estat una persona molt valuosa i no va poder gaudir plenament d'això. També ho penso de la meva germana, la Rosa, que ens va deixar molt jove. Tots dos eren especials, amb un patró de sensibilitat molt gran.

Canviant de tema, a Manresa, el CN Minorisa, del qual en forma part com a directiu de la nova junta, ha hagut de renunciar a la Primera estatal femenina.

Aquesta competició té unes despeses de desplaçaments i arbitratges que ara mateix el club no pot assumir-les. La nova junta, que és molt assenyada, no pot demanar 100 euros cada mes a cada pare. Hem de pensar d'on bé el club i ara mateix el que toca és potenciar la base, créixer en números de nedadors i waterpolistes per arribar a ser més competitius. Quan en el seu moment el CN Manresa va aconseguir tenir grans primers equips era perquè primer s'havia estat al davant en les diferents categories. Això és el que ha de fer el CN Minorisa, formar bons jugadors i si algun marxa per millorar, perfecte. Penso que el waterpolo femení ja tindrà l'ocasió de tornar a jugar a Primera estatal, però primer cal que el club tingui l'estructura necessària. És qüestió de treballar i tenir més visibilitat per aconseguir ajudes.

Creu que serà possible tornar al nom de CN Manresa?

Soc optimista. Ara bé, més difícil serà poder tornar a gestionar les piscines municipals.