Acaba de complir 16 anys i, en el proper curs, a l'institut Lluís de Peguera inicia primer de batxillerat en la modalitat socialeconòmica. És un adolescent com un altre de la seva edat però que juga a bàsquet, un base que s'apropa als dos metres i que ha anat cremant etapes des que va començar a jugar. Als 6 anys va entrar a l'escola del que és fins ara el seu únic club, el Bàsquet Manresa, i ha aconseguit arribar a la selecció espanyola sub-16. Aquest estiu, amb la resta de companys, ha estat campió del Festival Olímpic de la Joventut a Bakú (l'Azerbaidjan) i de l'europeu que ha tingut lloc a Udine (Itàlia), amb victòria en la final per 70-61 sobre França. Dotze partits entre els dos tornejos, dotze triomfs, i amb Naspler de base referent.

Aquest ha estat un estiu rodó...

Sí, estic molt feliç de l'experiència viscuda, dels campionats i d'aquest darrer europeu. Vam començar la concentració el 13 de juliol, després del torneig a Bakú vaig ser un parell de dies amb la família a Manresa i després ja vam tornar per preparar la competició d'Udine.

Heu acabat amb la medalla d'or, us consideràveu un dels favorits?

No, no era tant clar. Érem petits d'estatura respecte d'altres rivals, no anàvem gens de favorits. Teníem una mitjana de centímetres per sota d'altres aspirants. Però sí que hi havia l'esperança d'aconseguir medalla o almenys acabar entre els 5 primers, que eren els que obtenien plaça per al proper Mundial sub-17. Espero poder ser-hi.

La selecció espanyola no era de les més altes, però tu si ets un base més alt de la mitjana. Quant fas, pots créixer més?

Ara faig 1,96 metres i més o menys igual d'envergadura de braços. No crec que arribi als dos metres, potser puc crèixer un parell de centímetres més, s'ha d'anar veient. M'ha ajudat l'alçada en aquest europeu, crec que he pogut donar estabilitat a l'equip. Si puc treure avantatge a un rival més baix, ho faig, tot i que el principal és dirigir l'equip.

En l'europeu, l'entrenador sempre t'ha posat en el cinc inicial, has tingut la seva confiança. Què t'ha demanat?

Amb el Dani sempre hi ha hagut molt bona relació. Estem amb ell des de l'any passat i em va designar el primer capità abans de començar els campionats d'aquest estiu. El que més em demana és que, sempre que sigui possible, correm, que tothom toqui la pilota i participi.

A l'europeu, quin va ser el matx més complicat de tots?

El de Sèrbia, als quarts de final. Vam començar bé, dominant, però se'ns va girar i gairebé ja el donàvem per perdut. Només quedaven dos minuts i perdíem de 4, i amb pilota per a ells. Per sort vam poder remuntar i guanyar d'un punt al final.

I amb una jugada clau de la qual vas ser protagonista. Una sacada de mitja pista en la qual el defensor serbi va traspassar la línia i li van xiular tècnica.

Sí, era claríssima. Es desequilibra. Per mi el responsable va ser el seleccionador, que va posar un noi de 2,10 que no havia jugat en tot el partit i molt poc durant el campionat. Estava massa nerviós.

En la final contra França, al davant us vau trobar pivots de molta alçada, inclús un de 2,18 m. Això us va condicionar molt en els primers minuts.

Sí, t'has d'acostumar a jugar amb aquests rivals, no és fàcil. Rússia i Sèrbia també tenien pivots grans, però no tant com els francesos. Ens vam tranquil·litzar i vam agafar el nostre ritme. Tècnicament no eren superiors a nosaltres.

En la final, no vas tenir el teu partit més brillant però vas poder contribuir a la victòria.

Sí, no vaig llançar gaire però vaig estar desencertat. El que calia era fer jugar l'equip i crec que en això vaig complir. Vaig aportar la calma, sobretot en el tram final, que calia per assegurar la victòria.

L'altre base de la selecció estatal és el madridista Juan Núnez. Té unes altres condicions a les teves, és més explosiu i anotador. Quina es la vostra relació?

Molt bona, compartíem habitació en tot l'europeu i en les concentracions prèvies. Ell és un any més petit que jo. Ens hem ajudat l'un a l'altre. Ha estat un dels millors de l'equip amb el Rubén Domínguez, designat MVP de l'europeu.

Després d'uns dies de descans, has de començar els entrenaments amb l'equip júnior del Manresa. Com a company en el lloc de base tens Marc Peñarroya.

És un any més gran que jo però ja portem unes quantes temporades junts, ens coneixem bé, ens entenem bé tant dins com fora la pista.

Amb el Manresa ja acumules tres participacions consecutives en els campionats d'Espanya.

Sí, una com a infantil de primer any i dues com a cadet. La minicopa de Vitòria del 2017 va ser el principi, em va fer obtenir confiança. El millor ha estat el sisè lloc al campionat cadet de Huelva, aquest any.

Què creus que has de millorar més del teu joc?

El tir i, especialment, el físic. M'he d'enfortir més per competir millor.

Què t'han anat aportant al teu joc els entrenadors que has tingut al Manresa?

Marc Estany em va fer creure que podia jugar de base, deixar de jugar d'interior, confiar en mi per agafar la pilota i poder manar. Amb Jordi Serra he estat els dos anys de cadet i em sento molt segur amb ell, en sap molt, de bàsquet. Amb Josep Riera he estat jugant en el júnior, va aconseguir fer un joc col·lectiu i ens va faltar molt poc per poder entrar al campionat d'Espanya júnior.

Tens algun jugador amb el qual t'emmiralles?

Per com juga de fàcil i d'efectiu, Luka Doncic. També, sense que jo m'hi assembli, per ser un base alt em comparen amb Magic Johnson.

Quantes vegades t'ha vingut a buscar el Barça?

Des que era infantil em vol fitxar. Però jo estic molt bé aquí, ho tinc tot. El club confia molt en mi, tinc la família i els amics al costat. Al Barça fitxen moltes estrelles joves estrangeres. Aquí tothom em cuida, continuar al Manresa és el millor per a la meva formació.