«Si t'ho proposes, t'alliberes dels prejudicis i dels pressupòsits i mostres interès per conèixer sense jutjar pots viatjar arreu del món sol». Aquest és un dels aprenentatges que afirma haver extret el manresà Toni León del seu primer gran viatge a peu i en solitari. Una travessa de descoberta i aventura que ha encarat als 52 anys, sense experiència prèvia en desafiaments d'aquesta tipologia, i que li ha reportat «seguretat, autoconeixement i autoestima», li ha permès «posar ordre a la ment» i poder constatar que «hem d'aprendre a confiar en les persones. Arreu es pot trobar a algú que et vulgui enredar, però conèixer món et fa adonar que el 90% de la gent que et trobaràs és bona».

Relacionades

Fins al moment de plantejar-se aquesta aventura, el bagatge de Toni León com a viatger era limitat. Recórrer en bicicleta el camí de Sant Jaume i resseguir el sud de Ciutat de Mèxic en 4x4, inclòs l'estat de Chiapas, amb un amic, eren les seves fites més ressenyables.

Després de cursar i obtenir el certificat de professionalitat que l'acredita com a Guia de Mitja Muntanya, Toni León va determinar encarar «el viatge de la meva vida», és a dir, fer el trekking fins al camp base de l'Everest en solitari amb un recorregut de tornada gens habitual.

L'acurada preparació de l'aventura senderista i muntanyenca va requerir deu mesos. Finalment, el vol que va dur Toni León fins a Katmandú va aterrar a la capital del Nepal el 7 de maig. Gestionar el visat pertinent, adquirir el bitllet de l'avioneta que enllaça Ramechhap i l'aeroport der Lukla, i viatjar en autobús fins a la primera població, va ocupar un parell de dies.

«El viatge en autobús va ser inquietant. No paraves de preguntar-te quin seria el barranc pel qual ens precipitaríem», afirma el manresà. El vol fins al mític aeroport de Lukla no va ser menys emocionant. «Es fa amb una avioneta de deu places, tot i que la meitat solen ocupar-les fardells. En seure a l'aparell, l'hostessa del vol ens va proporcionar cotó fluix per tapar-nos les orelles i minimitzar els estralls del soroll i caramels, per prevenir o endolcir els instants posteriors als hipotètics vòmits. Va ser com anar en una batedora», explicita Toni León.

El trekking fins arribar al camp base sud de l'Everest es va perllongar durant vuit dies. Toni León qualifica la primera etapa, fins al llogarret de Phakding, de «descoberta del paisatge i la cultura del país. Les pedres decorades amb mantres, els ponts penjants, les rodes d'oració o els portadors carregats amb fardells de 70 kg no deixen de sorprendre». Contemplar el treball dels artistes que restauraven pintures murals al monestir budista on va fer nit el va «hipnotitzar durant una hora».

A Namche Bazaar (3.440 m), la població més gran d'aquesta àrea geogràfica, va fer l'estada d'aclimatació abans d'afrontar «la duresa del trajecte fins a Tengboche». Durant la quarta jornada de travessa, Toni León es va confondre i, en lloc d'anar fins a Dingboche es va dirigir a Pheriche. «L'incident no em va pertorbar. Els dos traçats duen a la glacera del Khumbu. Vaig decidir aprofitar l'equívoc per ascendir al Nangkartshang i contemplar la glacera de l'Ama Dablam. La presència constant del cim que dona nom a la glacera; la visita a l'Stone Memorial, on es recorda a tots els alpinistes morts a l'Himàlaia, i el «silenci colpidor» van acompanyar el manresà fins al seu objectiu.

L'èxit de l'empresa el va refermar en la seva determinació de retornar a Namche Bazaar per un recorregut poc transitat. Després de pujar al Kala Patthar, un pic de 5.642 m «sense dificultat tècnica» per «contemplar l'Everest», Toni León es va encaminar cap a Dzongla i Dragnag. Va ascendir «al duríssim» Cho La Pass (5.420 m), «un Pedraforca emprenyat» i va travessar la glacera de Ngozumpa. La recompensa va ser poder gaudir de la bellesa de «les aigües de color turquesa» del llac Gokyo abans d'acomiadar-se del Parc natural de Sagarmatha.