Luhansk és una ciutat de més de 400.000 habitants coneguda històricament per la seva indústria ferroviària. D'allà és, per exemple, el mític Serguei Bubka, considerat el millor saltador de perxa de la història. Des del 2014 és la capital d'una república secessionista prorussa, com tot l'est d'Ucraïna i la península de Crimea. D'allà és el Zorya [que vol dir «alba» en ucraïnès], el rival de l'Espanyol avui i dijous que ve en la lluita per entrar a la fase de grups de la Lliga Europa. Però l'equip no hi pot jugar. Ho fa a Zaporíjia, uns 400 quilòmetres a l'oest. Malgrat aquest hàndicap, el Zorya està, segurament, en el millor moment, competitivament parlant, de la seva història.

Propietaris sense terra

El club va viure el seu èxit més gran el 1972. Amb el nom de Zarya, amb pronúncia russa de l'època soviètica, va guanyar el campionat de la URSS quan Luhansk es deia Vorosylovhrad, i va jugar la Copa d'Europa de l'any següent, l'última que va conquerir el gran Ajax de Cruyff. Va passar una ronda contra l'Apoel xipriota, i va ser eliminat per l'Spartak de Trnava, llavors txecoslovac, per un sol gol. Des d'aquell moment, la caiguda més absoluta en l'anonimat, tant en els darrers lustres de la Unió Soviètica com en els primers d'Ucraïna. Fins a l'arribada del seu actual propietari.

Yevhen Heller, de 45 anys i nascut a la veïna Donetsk, també a la zona del Donbass, és íntim amic de Rinat Akhmetov, l'amo del Xakhtar i l'home més ric d'Ucraïna. Tots dos eren favorables al govern de Viktor Ianukòvitx, de tendència prorussa. De fet, han estat diputats del seu grup polític, el Partit de les Regions. Es van fer rics amb els negocis, miners sobretot, i Ahmetov va recomanar a Heller que comprés el Zorya. Tot anava bé fins al 2014.

Aquell any va començar el conflicte al Donbas. Les milícies prorusses, que fins aleshores havien ajudat els oligarques, es van descontrolar alhora que les revoltes proucraïneses feien fora Ianukòvitx del govern. L'est d'Ucraïna es va tornar incontrolable i la situació va propiciar que alguns equips s'haguessin d'exiliar. El Xakhtar, per exemple, juga a Kharkiv després d'haver-ho fet a L'viv. El Zorya es va traslladar a Zaporíjia. Abans ho havia fet a Odessa. La federació ucraïnesa necessita aquests equips a la seva competició i per això els cedeix instal·lacions gairebé gratuïtament.

Sortida a Europa

I des de llavors, des del 2014, amb el propietari vivint a Londres i sense afició al camp, el Zorya ha jugat a Europa durant sis temporades seguides, algunes de les quals ha arribat a la fase de grups. A la lliga s'ha convertit en una alternativa al Xakhtar i al Dinamo de Kíev. Va ser tercer la temporada 2016-17 i enguany ocupa el segon lloc. Va ser subcampió de Copa el 2016 i ha pogut eliminar alguns equips de prestigi.

Així, en la prèvia de la Lliga Europa del 2015, va fer fora el Laci albanès i el Molde noruec abans de caure contra el Feyenoord; el 2016 va eliminar el Charleroi belga i va caure amb el Legia polonès; el 2017 va entrar a la fase de grups i va ser quart contra el Fenerbahçe, el Manchester United i el Feyenoord, amb dos punts sumats. L'any següent va ser el millor. Va arribar a guanyar l'Athletic de Bilbao a San Mamés i l'Hertha de Berlín a casa, però va quedar eliminat en ser tercer, darrere dels bascos i de l'Östersunds suec; la temporada passada va superar el Braga i només va caure per un gol davant del potent Leipzig. Avui visita Cornellà després d'eliminar el Buducnost montenegrí i el CSKA de Sofia. Tot amb un màxim de 8.000 espectadors a les grades i sense saber quan podrà tornar a l'enyorada Luhansk.