El sistema defensiu del Barça va tornar a fer figa a Pamplona. L'equip va encaixar el tercer gol en fred en tres partits de lliga i, després, va ser incapaç de mantenir l'avantatge un cop havia remuntat. Desajustaments, jugadors incòmodes, errades múltiples en la passada i poc encert en la pressió al contrari van ser constants. I no són nous. És veritat que l'equip ha fet una pretemporada complicada, amb lesions de les seves estrelles, sobretot de la part de davant. Però també ho és que, a l'inici del tercer curs del tècnic, Ernesto Valverde, al Camp Nou, no es nota que aquest hagi lligat amb el tarannà d'un club i d'una afició que, majoritàriament, abraça un tipus de joc diferent del preferit per l'entrenador extremeny.
No es pot dir que la igualada al Sadar sigui culpa de Valverde. De fet, els seus dos primers canvis, Ansu i Arthur, van marcar, amb la qual cosa el seu intervencionisme durant el duel va ser positiu. Però també queda clar que l'equip rep massa gols. En alguns casos són culpa dels defenses, com el penal infantil que va cometre Piqué, però en d'altres és un problema de tota la formació que no troba la manera d'ordenar-se per ser menys permeable.
Un sistema 'imposat'
Segurament el problema d'origen és que si el club aposta per un tècnic, s'ha d'acceptar com treballa amb totes les conseqüències. Històricament, Valverde no ha estat mai un entrenador que hagi fet jugar els seus equips amb el 4-3-3 que sembla innegociable al Camp Nou. Amb l'Athletic va jugar durant quatre anys amb un 4-2-3-1 que en formacions anteriors ha combinat amb el 4-4-2. Vol centres del camp que ocupin els espais i que donin suport a la defensa quan no es té la pilota. Sovint prioritza el posicionament dels seus homes i la feina defensiva, a l'atac. I això sobta, en l'ecosistema blaugrana, en què es defensa tenint la pilota.
Per això es pot dir que quan Neymar va deixar el Barça l'estiu del 2017, li va fer un favor. I quan, unes setmanes després, es va lesionar de llarga durada Dembélé, encara més. Perquè va tenir la coartada perfecta per aplicar el 4-4-2 en els seus primers partits al nou club, un cop vist el desastre que suposava l'excessiva temeritat en una Supecopa en què el Madrid li va passar per damunt. I li va sortir bé.
Així, amb Messi i Suárez a davant, i un quart centrecampista, que s'alternava entre Iniesta, André Gomes o el fitxatge estrany que va ser Paulinho, primer, i Coutinho en el tram final, a la zona ampla, l'equip va ser sòlid en defensa. Amb el 4-4-2, només mig gol rebut per partit. Ter Stegen vivia tranquil i tot funcionava. Pel camí va quedar un Deulofeu que no casava amb el sistema. Fins que va arribar a Roma.
L'exigència del canvi
El desastre de l'Estadi Olímpic romà, en què el Barça va perdre per 3-0 i va quedar fora de la Champions, ho va canviar tot. Valverde hi va explotar el 4-4-2 fins a les últimes conseqüències, amb un doble lateral dret que ja havia deixat dubtes a l'anada, i va perdre. Tot i que a la final de Copa, 5-0 contra el Sevilla, el va recuperar, li van fer saber que a Can Barça calia ser més atrevit i, sobretot, calia treure partit de les inversions milonàries, Dembélé i Coutinho.
El tècnic ho va entendre i al principi de la temporada passada van arribar problemes similars als actuals. Va guanyar a Valladolid amb molta sort, però va patir molt defensivament. Girona, Leganés, Tottenham, Sevilla... massa equips li van anotar dos gols, tot i que la qualitat ofensiva ho tapava tot. Aleshores, un altre cop de sort tàctic. Messi es lesiona i Valverde recupera un 4-4-2 encobert, amb Rafinha al seu lloc. Amb ell, triomf contra l'Inter (2-0) i pallissa al Madrid (5-1). Però calia tornar a encabir l'estrella, com és evident. El Barça va guanyar la lliga amb facilitat, però encaixant molts gols, amb poca brillantor en el joc. Els triomfs a Madrid, en Copa i lliga, i davant del Liverpool a casa no van arribar fruit d'un bon joc. La segona catàstrofe, la d'Anfield, va ser un cop gairebé definitiu que va venir acompanyat del desastre tàctic a la final de Copa contra el València.
Però Valverde va sobreviure inesperadament i segueix fent grans esforços per fer jugar l'equip d'una manera que no sent com a pròpia. Potser la tornada de Messi i Suárez tornarà a tapar deficiències un temps. I si arribés Neymar, podria fer com Luis Enrique i encomanar-se al trident. Però cada cop sembla més evident que si la voluntat del club va per una banda i la idea de l'entrenador per l'altra, la màquina acabarà petant del tot un dia o un altre.
