Pierre Oriola, el jugador de Tàr-rega de 27 anys que va estar al Manresa des del 2009 fins al 2012, va afegint guardons a una carrera que va començar a enlairar-se quan, després de jugar al Lleida i a l'Osca de la LEB Or, va passar al Sevilla i al València, on va guanyar la Lliga Endesa el 2017 amb Pedro Martínez d'entrenador i Jaume Ponsarnau d'ajudant. Després va arribar el fitxatge pel Barça, amb el qual ha guanyat dues Copes del Rei. Amb la selecció va ser medalla de bronze a l'europeu del 2017 i ara campió del món.

Aquesta medalla d'or considera que és la seva màxima fita fins a aquest moment?

Sí, segur. Ja he aconseguit alguns trofeus i tinc encara reptes pendents amb el Barça com gua-nyar la lliga o l'Eurolliga, però aquest campionat del món ha estat el més gran fins ara de tot el que he guanyat.

Com acostuma a passar amb la selecció espanyola, han anat de menys a més...

Sí, moltes vegades no se'ns considera favorits. Però sempre som allà i arribem amb moltes possibilitats als partits importants, quan es decideixen les medalles. Crec que quan ens vam començar a trobar amb equips com Itàlia i Sèrbia vam fer un pas endavant. El que de veritat crec que es nota a la pista és que l'equip està unit, que és una autèntica família, i això ajuda a superar els moments més crítics, que n'hi ha.

Es deixa de banda la rivalitat, vostè que és del Barça i culé, al costat dels madridistes?

Sí, tot això queda en segon pla perquè tots anem en la mateixa direcció, volem el mateix. Per exemple, jo en aquestes setmanes he tingut un tracte brutal amb Sergi Llull, amb el qual havia coincidit poc perquè es va lesionar en la fase de preparació de l'europeu de fa dos anys. Hem parlat, l'he conegut millor i puc dir que és una gran persona.

Amb ell, precisament, comparteix la condició d'exjugador del Bàsquet Manresa, encara que en diferents èpoques, Llull uns anys abans. Han parlat del seu pas pel club del Congost?

Sí, també. Tenim alguna curiositat sobre això. Tant ell com jo vam viure en un pis que tenia el club a la zona dels habitatges de l'Avecrem, i quan hi vaig anar jo vaig trobar una samarreta seva que encara corria per allà. També vam fer molts dinars i sopars a Cal Manel, on sempre ens van tractar de forma meravellosa i hi mantenim el contacte. Crec que tant a ell com a mi el pas per Manresa ens va formar des de molts punts de vista, humà i esportiu.

S'ha parlat molt de la seva gran defensa sobre Luis Scola, l'estrella argentina, en la final del mundial. Quan va saber que li tocaria encarregar-se d'aquesta tasca?

El dia abans m'ho va comentar el seleccionador, Sergio Scariolo, en la xerrada prèvia. Que el defensaria i que sortiria en el cinc inicial. La meva missió era complicar-li el joc, que no rebés la pilota en bones condicions, que se sentís incòmode.

I com va viure les hores prèvies a la final?

Doncs amb més nervis que de costum, la veritat. No era un partit més, ens jugàvem una medalla d'or en la final d'un mundial i això no es viu cada dia. A més, jo tenia una responsabilitat afegida. Per sort, tot va anar molt bé.

Va complir la missió encomanada sobre Scola. S'ho va prendre malament l'argentí? Algun mal gest, alguna mala paraula?

No, al contrari. És un senyor de cap a peus, a més d'un jugador extraordinari.

Es veu als Jocs Olímpics de Tòquio l'estiu vinent?

Tant de bo, lluitaré per ser-hi. Ara el primer que toca és pensar en el Barça i en el que tenim més a prop, la Supercopa. Aquest dijous tinc revisió mèdica i ja m'incorporo a l'equip.