Ha marxat el Xano i escric paraules que hauria preferit no haver de redactar mai. Tothom té el seu Xano, amb les seves històries i anècdotes, increïbles, algunes, perquè la persona era tan única que podien semblar invencions. Amb ell he compartit tantes hores, viatges, rialles i discussions que, com ell afirmava amb molta raó, érem una parella de fet, érem de la família. Entranyable i imprevisible, irònic i sorneguer, el Xano era talent pur en molts aspectes de la seva vida. Com a esportista el recordo sent una estrella del naixent futbol sala als patis de l'escola Badia Solé i com les nenes el perseguien. Tenia carisma i personalitat. Després també va destacar en el bàsquet, en equips com el CB Manresa o el CB Navàs, abans de decantar-se pel periodisme. Va estar a la Gazeta però aviat va fer el pas cap a la ràdio, on va locutar els partits del Bàsquet Manresa, el TDK de les millors èpoques, durant dècades. El seu estil era inconfusible i estava per sobre de cridar més o buscar l'exclusiva impossible. Era el Xano i tothom sabia que no fallaria, que estaria a punt per explicar què feia el bàsquet al Congost o a l'altra punta de món. Érem com el yin i el yang, el blanc i el negre, i per poder connectar vam necessitar el nostre temps, no va ser fàcil. Amb els anys, però, ens vam apreciar i estimar, amb detalls seus que mai no oblidaré. Com tampoc les baralles per escollir guanyadors de la Nit de l'Esportista de Manresa, buscant-nos les pessigolles per després riure per sota el nas. Tant ell com jo vam ser pares tardans i la seva passió per la Judit i el Jan era emocionant. En podeu estar ben orgullosos. Xano, hem de quedar per fer el whisket abans de la propera retransmissió, ja ho trobo a faltar. Arreveure, amic!
