L'auge del futbol femení els dar-rers anys, sobretot al màxim nivell, no s'adiu, segurament, amb les condicions, bàsicament econòmiques, que tenen la majoria de jugadores de la màxima categoria estatal, entre elles tres bagenques, la monistrolenca Núria Mendoza (Reial Societat), la manresana Marta Perarnau (Betis) i la debutant santfruitosenca Paula Fernández (Rayo Vallecano).

Davant d'això, les futbolistes de Primera Divisió (Lliga Iberdrola), representades majoritàriament per l'Associació de Futbolistes Espanyols (AFE), han decidit fer vaga, en principi indefinida, que s'iniciarà aquest cap de setmana del 16 i 17 de novembre. Això, després de no arribar a cap acord amb l'Associació de Clubs de Futbol Femení, de la qual no formen part ni el Barça ni l'Athletic de Bilbao ni el Tacón madrileny.

La intenció de les futbolistes és desbloquejar el conveni col·lectiu després de 13 mesos de reunions sense arribar-se a cap acord, tampoc en l'acte de conciliació celebrat a la seu del Servei Interconfederal de Mediació i Arbitratge. Segons l'AFE, «les jugadores estan defensant els seus drets com a treballadores davant la inexistència, en ple segle XXI, d'un conveni col·lectiu; també per les noves generacions de futbolistes».

Com també passa en el futbol masculí d'elit, encara que amb unes xifres molt diferents, en el femení hi ha força diferències entre el que perceben les futbolistes, depenent, sobretot, a quin club pertanyen. Malgrat això, i com a reivindicacions concretes, l'AFE reclama un salari mínim d'uns 16.000 euros bruts l'any i que els contractes a mitja jornada es pagui el 75% (12.000 i els clubs n'ofereixen 8.000) i 30 dies naturals de vacances, 21 dels quals a l'estiu i consecutius, a més dels dies addicionals per Nadal.

El cas del futbol femení espa-nyol no és una raresa dintre de l'esport femení. El bàsquet va gaudir d'un conveni col·lectiu que es va firmar l'estiu del 2007, però l'acord va durar molt poc en dissoldre's la patronal. En el cas de l'handbol, les jugadores també estan en precari econòmicament parlant, fins al punt que les millors especialistes han hagut d'emigrar per poder trobar unes condicions favorables. En voleibol, poques jugadores gaudeixen d'un contracte legal amb la corresponent cotització a la Seguretat Social. I en futbol sala hi ha un acord laboral pioner a la població gallega de Burela. Jugadores i directius van pactar diverses clàusules favorables a les futbolistes; a fora d'aquí, la situació és ben diferent.