Posem-nos en el cas que Ryan Toolson hagués tornat una setmana més tard de la seva llarga lesió a l'esquena i que no hagués disputat el primer partit de la Lliga de Campions d'enguany. Un Manresa encara fràgil de moral va vèncer el Torun gràcies a ell després d'anar a remolc tota l'estona. O que el duel de dimarts contra el Dinamo Sàsser hagués acabat 74-73 en lloc de 73-74. Els bagencs tindrien tres victòries i quatre der-rotes a Europa.

De l'altre costat, imaginem que el Baxi remata contra el Gran Canària un partit que guanyava de tres punts a 40 segons del final o que resol positivament una de les dues visites, a Fuenlabrada o a Saragossa, en què vencia per diferències àmplies a la segona meitat. En lloc de tenir tres victòries i vuit derrotes tindria un balanç de 5-6 i es parlaria de tranquil·litat a la classificació.

Són detalls que han provocat que a hores d'ara es faci el titular fàcil que el Baxi té dues cares, la que ofereix a la lliga i la que exhibeix a Europa. I no és cert. L'equip de Pedro Martínez ha ofert, en general, sensacions semblants no depenent de la competició que disputava, sinó en el moment en què es trobava. Així, l'han afectat més la plaga de lesions o els problemes amb el passaport de Jordan Davis que no pas si disputava una competició o l'altra. El nivell del joc no ha variat excessivament. Però han canviat els resultats. I a això hi han contribuït essencialment dos fets que van lligats l'un amb l'altre: el nivell dels adversaris i l'encert per saber gestionar no tant els finals igualats, sinó les situacions de crisi en el decurs dels partits.

Un nivell diferent

Pocs aficionats dubten que la lliga Endesa és la competició estatal més dura del continent. El seu nivell mitjà és molt alt. Queda clar amb la igualtat de molts dels partits i la dificultat per pronosticar resultats. L'any passat, el portal Eurohoops va elaborar un rànquing en què situava l'ACB com la millor lliga. En els deu primers llocs la seguien, per aquest ordre, la VTB (amb països de l'antiga URSS), les de Turquia, Itàlia, França, Grècia, Alemanya, Lliga Adriàtica (amb competidors dels estats de l'antiga Iugoslàvia), Lituània i Israel.

Aquest és un rànquing subjectiu, però objectivament es pot determinar el potencial d'una lliga pels equips que aporta a les competicions europees. Partint de la base que l'Eurolliga és la millor, l'Eurocup també supera en nivell la Lliga de Campions de la FIBA. Per tant, com més equips estiguin classificats per a aquests tornejos, més fort serà el torneig domèstic. Observant la llista de dalt, veiem que el Baxi pertany a l'ACB, que aporta quatre equips a l'Eurolliga i deu en total, la que n'aporta més en tots els casos. Els rivals a la Champions són de lligues no tan potents. La més forta és la turca, i es nota perquè el Türk Telekom, de nivell similar al Baxi, només hi és dotzè. De tota manera, cal no menystenir alguns rivals. El Sàsser, per exemple, és segon d'una lliga competitiva com la italiana, però en la resta de casos, com més alta és la posició al torneig de casa, menys potencial té aquest.

Serenitat en els mals moments

Unit directament al potencial del rival hi ha la gestió de les crisis. El Baxi va tenir moments de dubte en els tres primers partits a casa, contra el Torun, el Lietkabelis i el Türk Telekom, però els va saber gestionar i guanyar els partits. El mateix va succeir dimarts. No va passar el mateix a Holon, malgrat que el partit podia haver caigut d'una banda o de l'altra. L'únic duel europeu on no s'ha competit ha estat a Estrasburg.

A l'ACB, un Baxi pel qual ja han desfilat dinou jugadors ha hagut de jugar contra tres dels quatre primers (Madrid, Saragossa i Burgos) i només va deixar de posar problemes contra els blancs i a casa davant de l'Iberostar. En algunes derrotes, com a la capital aragonesa o a Fuenlabrada, el rival, l'ambient i els àrbitres també hi van influir. Tot de detalls que fan que ens fixem més en l'arbre, els resultats, que en el bosc, el joc.