Temps era temps en què la Copa d'Europa feia honor al seu nom i tenia representants de tot el continent. Fins a mitjan anys noranta, només s'hi classificava el campió de lliga i els vuitens de final tenien representants de quinze estats, com a mínim, tenint en compte que el del guanyador de l'any anterior en podia disposar de dos. Tot això és història. La màxima competició de clubs camina cap a una Superlliga encoberta a la qual només caben els clubs dels països rics. Enguany, per primera vegada, només membres de les cinc lligues més potents són a la primera ronda d'eliminatòries i coincideix amb la primera temporada en què els criteris de classificació han canviat.
Així, fins a la temporada passada les tres lligues principals, l'espanyola, l'anglesa i l'alemanya, només tenien tres equips classificats directament per a la fase de grups i el quart s'havia de jugar l'accés en un play-off contra un altre adversari potent, sovint d'una altra lliga important. Durant la presidència de la UEFA de Michel Platini es van implementar dues vies per arribar a la ronda definitiva, l'anomenat camí dels campions, amb els guanyadors dels tornejos locals menys potents, i un altre amb els tercers i quarts classificats dels de més coeficient. Aquest fet garantia la màxima representació d'estats possible.
La pressió dels rics
Però aquest sistema provocava que molts conjunts de les lligues grans es quedessin pel camí. El quart de les tres grans lligues o el tercer de tornejos com l'italià o el francès solien quedar eliminats el mes d'agost en aquestes rondes de classificació i els grans campionats perdien representants al gran aparador de la fase de grups.
A ningú no escapa que la voluntat de les grans entitats europees és crear, tard o d'hora, una Superlliga que encabeixi conjunts dels països amb més nivell o, dit d'una altra manera, amb més diners. És molt més ric i té més influència un tercer o un quart classificat d'Anglaterra, Itàlia, Espa-nya o Alemanya que un campió de lliga de Suïssa, Àustria o Holanda, per posar un exemple. La pressió per emancipar-se de la UEFA, a l'estil del que s'ha fet amb el bàsquet entre l'Eurolliga i la FIBA, va obligar a actuar el màxim organisme europeu i el seu president, l'eslovè Alexander Ceferin.
Més places per als grans
Per això, a partir d'aquesta temporada els quatre primers classificats de les quatre grans lligues, les d'Anglaterra, Espanya, Alemanya i Itàlia, tenien garantit l'accés a la fase de grups. Seguint el sistema anterior, l'haurien haguda de lluitar en una ronda prèvia el Tottenham, el Bayer Leverkusen, el València i l'Atalanta, tercer classificat de la Serie A l'any passat i no s'hi hauria classificat de cap manera l'Inter de Milà, quart del campionat transalpí. Ara, tots setze equips hi han entrat directament, amb la qual cosa deixen menys espai, setze places, per a tota la resta del continent i, per tant, menys possibilitats de classificació per a les rondes finals.
És cert que si Rodrigo, del València, no hagués marcat al camp de l'Ajax o l'Atalanta no hagués tingut un arbitratge sospitosament favorable de l'alemany Felix Zwayer en el seu duel contra el Xakhtar, Holanda i Ucraïna haurien afegit un conjunt als vuitens de final de la Champions i s'haurien repetit els set països representats de l'any passat. Però aquest fet puntual no amaga una tendència, la que diu que cada vegada són menys els que es reparteixen el pastís.
D'aquesta manera, els vuitens de final de la Lliga de Campions només tindran equips de cinc països, els quatre grans i França, que en ella mateixa ja conté dos nivells d'entitats, el PSG i la resta. Mentre els detractors de la Superlliga es queixen, la Champions va mutant lentament, però segura.
