Amb 33 anys, 19 Gran Eslams i al cim del tennis mundial, Rafa Nadal acaba un prolífic any en què s'ha trobat amb la seva millor versió en l'esportiu i en què ha donat el «sí vull» a Xisca Perelló.

Amb la seva edat ha completat una de les seves millors temporades. Fins quan es veu jugant?

Fins que el cap em doni per poder mantenir la passió per allò que faig. Crec que és més fàcil que el cap es mantingui amb la il·lusió si el cos et respon. Si el cos no et deixa competir amb llibertat perquè tens més dolor del normal, és llei de vida i les coses s'han d'acabar.

Perquè l'aficionat normal es pregunta: fins quan hi ha Nadal tennista?

No crec ni que sigui bo pensar-ho més del compte. Tampoc no tinc cap por. No està planificat. Quan arribi el moment ho sabré i es farà. Serà un canvi en la meva vida, però tinc d'altres coses que em fan feliç per no tenir por a la retirada.

El moment de la retirada arribarà quan deixi de guanyar?

Quan no sigui feliç fent el que faig. No és només un tema de guanyar o perdre. Quan t'agrada el que fas és igual si tens més o menys èxit. No es gaudeix quan tens més dolor del compte o quan ja no es té la il·lusió per fer el que es fa.

Amb 19 Gran Eslams i 84 títols al seu palmarès, què el motiva a seguir? Djokovic no va ocultar que allò que més el mou és acabar com el tennista amb més Gran Eslams. Vostè també?

Federer en té vint, jo dinou i Djokovic, setze. M'agradaria acabar com el qui més n'ha guanyat, però no és una obsessió. He intentat fer el meu camí per donar-me opcions de competir el màxim de temps possible. L'ambició sana és bona, la desmesurada, és dolenta. Com tot en la vida, ja que pot provocar frustracions, enveges i infelicitat. Tinc present que soc un gran afortunat. Si ells acaben amb més títols serà perquè hauran estat millors. No et pots enfadar perquè el veí té una casa més gran o un mòbil millor. Estic satisfet perquè m'he esforçat per aconseguir el que he aconseguit.

El primer gran és Austràlia, on ha guanyat una vegada i hi ha perdut quatre finals. Té una espina clavada amb el torneig?

No soc gaire de tenir espines clavades. Les coses passen. Em diuen que Austràlia me'n deu una. L'esport no deu res a ningú. A Austràlia és cert que, per un motiu o altre, només he guanyat un cop. No he tingut sort perquè m'hi he lesionat més vegades que en els altres torneigs. L'any passat em vaig lesionar davant de Cilic, un altre contra David Ferrer, en la final contra Wawrinka, contra Murray. Fàcilment m'he perdut sis Oberts d'Austràlia per les lesions.

Ha dit que les cames no són les mateixes que fa deu anys i que toca reinventar-se. Què farà de diferent per continuar sent competitiu?

La reinvenció és contínua, és buscar solucions als problemes que es presenten tant de rivals com físics. He hagut de superar problemes físics durant molts anys. Primer em vaig trencar l'escafoide per la meitat, vaig haver de jugar amb unes plantilles molt agressives, problemes en diferents llocs del cos, de genoll, de canell i per seguir sent competitiu cal buscar solucions tennístiques. Tot ha d'estar molt organitzat perquè no tinc gaire marge de maniobra.

El seu revés ha evolucionat en terra i perd menys pista.

Per tot, no només en terra. Em veus jugar ara i fa deu anys i veuràs moltes coses diferents. Hi ha coses de base que no es poden canviar, però d'altres sí, com la meva posició a la pista, en la meva manera de servir, pujo més a la xarxa que abans per tal de buscar més solucions.

Quina influència té Carles Moyà en els canvis? És més un entrenador o amic?

Quan és amic, és amic i quan és entrenador, entrenador. Les relacions personals no les separo de les professionals. El Carles m'ha aportat una manera de treballar diferent. M'ha ajudat de manera decisiva a poder seguir estant allà on soc.

Si el seu oncle no hagués fet el pas enrere, seguiria sent el seu entrenador?

Segur que sí.

Com es va produir el canvi en la temporada de terra? Fins a Roma, per primer cop en la seva carrera no va guanyar cap títol en aquesta superfície. I Roma va ser el punt d'inflexió per guanyar el seu dotzè Roland Garros.

Crec que el punt d'inflexió va ser Barcelona, no Roma. No havia guanyat Barcelona, ni Madrid, però ja m'hi vaig sentir bé. Vinc d'un any 2018 molt bo, però dels nou torneigs en què participo, només n'acabo set. Em retiro d'Austràlia i Estats Units i acabo amb una operació al peu a final d'any. Començo el 2019 amb un problema de quàdriceps a Austràlia. A Acapulco em lesiono a la mà i llavors a Indian Wells. Barcelona va ser un punt d'inflexió en què necessitava parar una temporada o fer un canvi. Es va decidir fer un canvi de xip. Hi vaig tenir millors sensacions i vaig guanyar Roma, Roland Garros, semifinal a Wimbledon, vaig guanyar Mont-real, Estat Units i Copa Davis i llavors em vaig casar. Ha estat un molt bon final d'any.

Va ser un començament de temporada difícil. Després de la final d'Austràlia, es retira en les semifinals d'Indian Wells per una lesió en el tendó rotulià. Va dir que estava cansat de tenir dolor i no només jugant a tennis.

Et canses de tenir dolor, és una realitat. Hi ha èpoques millors i pitjors i quan ho dic és perquè vinc d'una època molt dolenta. No m'agrada queixar-me però no podia més.

El dolor s'aguanta pitjor ara que amb dinou anys?

El que passa és que amb 33 en tinc més que amb vint [riu].