Ernesto Valverde era, en la seva època de jugador, un davanter ràpid, esmunyedís i amb gol. Va començar d'extrem al Sestao i a l'Espanyol i, després de passar pel Barça amb més pena que glòria, va triomfar durant anys a San Mamés, amb l'Athletic, com a valuós acompanyant del punta principal de l'equip.
Zinedine Zidane va ser un dels millors jugadors del tombant de segle. Virtuós com pocs, era capaç de crear art amb moviments difícils de sospitar en un jugador de la seva envergadura. Tenia molta capacitat rematadora però era, sobretot, un centrecampista que servia de corretja de transmissió cap a la davantera. Els orígens de tots dos no enganyen a l'hora d'analitzar com actuen com a entrenadors i s'està notant en el tarannà dels seus equips.
Vertigen al regne del control
Tot i que en un article anterior explicàvem que Valverde es troba més còmode protegit en un 4-4-2 que en el 4-3-3 innegociable al Barça, també ho és la seva preferència per jugadors amb més arribada a l'àrea que no pas pels que controlen les possessions. És més un tècnic de transicions ràpides que no pas un que prioritzi tenir l'equip junt i mantenir el control de la pilota.
Sovint, en les rodes de premsa se li ha escoltat dir frases com «la possessió sense profunditat no serveix de gran cosa». També es recorden les seves explicacions del desastre del camp del Liverpool del maig passat, quan va argumentar que «volíem marcar un gol aviat per sentenciar l'eliminatòria» abans que no refredar un partit que els reds afrontaven amb les sensibles baixes atacants de Salah i Firmino.
Tot i que el Barça ja duia una inèrcia clara en l'època de Luis Enrique i del trident Messi-Suárez-Neymar, amb Valverde l'aposta pel vertigen s'ha intensificat. A part de fitxar Griezmann, a demanda seva, les seves preferències pel que fa a la manera de jugar dels centrecampistes queda clara. Prefereix homes box to box com Rakitic o Sergi Roberto que d'altres de control com Arthur; quan van mal dades recorre a un revolucionari com Arturo Vidal perquè arribi aviat un gol que amagui defectes i exigeix presència ofensiva a un home com Frenkie de Jong, que es va convertir en el millor centrecampista de la darrera Champions gairebé sense rematar a porteria. I ja no diguem de la gestió que està fent amb Aleñá, que ha hagut de marxar cedit al Betis per disposar de minuts, o de Riqui Puig, al qual les seves característiques i, segons sembla, el seu caràcter, no acaben de fer el pes a l'entrenador. Resultat: un Barça que depèn dels davanters més que del mig del camp.
Joc al regne del resultadisme
Amb Zidane passa al contrari. En la seva anterior etapa al Madrid, la millor temporada va ser la 2016-17. Va ser aquella en la qual va guanyar la lliga i va vèncer en la final de la Champions contra la Juventus (1-4) amb un 4-4-2 clar després d'una lesió de Bale. L'absència del gal·lès i el fet que Isco encara es cuidés físicament el va fer nodrir el mig del camp d'homes creatius (amb Modric i Kroos) i el joc dels blancs en va sortir molt beneficiat.
Ara ha recorregut al sistema vell. L'única diferència, quant a resultats, és que no disposa a la plantilla d'un Cristiano Ronaldo que li marqui els gols, però quan arriben els dies grans torna al 4-4-2. Com al Camp Nou, en què no va dubtar a alinear la sensació del curs, l'uruguaià Fede Valverde, al davant d'un Modric en evident declivi, i acompanyar-lo de Casemiro, Kroos i Isco.
És paradoxal que Zidane actuï així en un club que s'ha caracteritzat sempre més pel resultadisme que pel joc, però davant de la manca de talent a la davantera, amb la lesió de Hazard, recorre a allò que li va millor. Així tenim un Barça que goleja sense jugar bé i un Madrid que toca i toca la pilota sense resultat de cara al gol.
Un futur que ja és aquí
És complicat saber com serà el futur de tots dos equips, bàsicament perquè no se sap si mantindran els mateixos tècnics la temporada vinent, però en els dos clubs hi ha tendències marcades. Mentre al Barça tornaran a intentar repescar Neymar i es busca un davanter centre per rellevar Suárez, el Madrid acabarà l'operació renove del centre del camp repescant el noruec Odegaard, gran sensació de la lliga com a cedit a la Reial Societat. També té a préstec el japonès Kubo al Mallorca, un altre element molt creatiu.
Ens podem trobar, per tant, que un Barça amb davanters com Valverde [Ernesto] i un Madrid amb centrecampistes com Zidane trobin a faltar allò que han tingut sempre a les seves plantilles, creadors de joc, els primers, i grans rematadors, els segons.
