El 2004 vaig començar a córrer el Dakar juntament amb Pep Vila, i des d'aquella edició hi vaig competir sempre. Només amb l'única excpeció del 2018, quan des de l'equip De Rooy es va decidir anar a la cursa de la competència, l'Africa Eco Race, ral·li que sí que arriba fins a Dakar. Sempre he anat dins d'un vehicle de competició, menys els 2015, quan vaig estar involucrat en el planning i la coordinació del potent equip Mini X-raid. Però l'any passat vaig decidir no córrer més. He de confessar que, quan es va decidir que el ral·li aniria a l'Aràbia Saudita, vaig tenir dubtes, però vaig fer valer la decisió presa.

Estic dins l'equip De Rooy i la meva feina és donar suport en la part més esportiva. Això vol dir planificar les etapes, moure els equips d'assistència, tenir ben informats els copilots i els pilots dels camions, i vetllar per qualsevol detall que pugui fer guanyar uns segons. Veure aquest espectacle des de la barrera és aprendre-ho tot un altre cop. Dins del camió vius en una bombolla, es tracta d'una estressant rutina diària que no et deixa veure el que passa al teu voltant. Sí que trobo a faltar l'adrenalina de la competició, però dins d'aquesta relativa comoditat és més fàcil veure les aventures dels altres, posar-me a la pell dels participants, aportar detalls de la meva experiència i ajudar-los per guanyar minuts.

L'etapa d'ahir era pedregosa i ha castigat molt les mecàniques i les motos. Especialment, havien de saber conservar, ja que els 20 primers entraven en la categoria súper marató. Per tant, els pilots tan sols poden reparar la moto durant pocs minuts en arribar, ja que després l'han de deixar tancada al parc sense tocar-la.

Ahir, Laia Sanz, que és una experta en aquest tipus de conducció, va tenir una forta caiguda, amb un cop al cap i una contusió en una cuixa. La seva moto n'està afectada i haurà de sortir amb els mateixos pneumàtics. Ànims!