Tot anava bé en aquesta primera setmana de Dakar, gairebé no en teníem cap queixa. Especials molt bones, un recorregut variat, terreny excel·lent, un roadbook molt ben fet, els campaments estan ben organitzats i ni un sol quilòmetre cancel·lat. En els últims 10 anys no recordo un Dakar així. Tot anava bé fins ahir. L'etapa era molt ràpida, amb molts quilòmetres amb els motors al màxim o fregant el límit imposat en algunes categories. Molt a fora de pista. És a dir, el roadbook diu que segueixis un rumb deixant la pista. Un fora de pista sempre porta un perill afegit; en seguir un rumb tothom traça una desena de metres més a l'esquerra o a la dreta i el roadbook no és tan precís avisant dels perills que hi ha al davant. Això no és nou, sempre ha estat així; en els fora de pista tothom sap l'increment de risc envers córrer en una pista definida. Ahir, el Paulo corria amb la colla del davant. Era un veterà del Dakar, un pilot molt ràpid i amb molta experiència. Toby Price, el guanyador de l'any passat, el seguia. Estaven en un fora de pista molt ràpid, aproximadament a uns 160 km/h, i el roadbook marcava un perill 2 (el màxim és 3). El Paulo va caure. El Toby, qui l'ha trobat, va prémer el botó vermell de l'Iritrack (aparell de seguiment via satèl·lit), les alarmes s'activen i l'helicòpter s'aixeca. Ha tardat uns eterns 15-20 minuts, però no hi havia res a fer ja. El Toby no s'ha mogut d'allà en cap moment. Gonçalves era una persona molt estimada per tothom, havia estat un gran pilot d'enduro i era una persona senzilla i amable. Va debutar el 2006 al Dakar, quan es feia a l'Àfrica, i moltes vegades va acabar dins els 10 primers classificats. El 2015 va ser segon, només superat per Marc Coma. Ahir va ser un dia molt trist, tota la resta de succesos que van passar en l'etapa d'ahir no tenen cap mena d'importància després d'aquest fet.
