La vallesana Mar Juárez (Mollet, 1993), atleta de l'Avinent Manresa des de fa cinc temporades, va afegir diumenge al seu dilatat currículum, fins i tot de nivell internacional, el títol de campiona d'Espanya de marxa atlètica en la distància de 50 km, a Torrevella (Alacant). Juárez es considera, des d'aquesta temporada, professional en l'atletisme i està becada al CAR de Sant Cugat. El seu somni són els Jocs Olímpics de Tòquio o, a molt estirar, els de París.
Va ser inesperat el triomf a l'estatal de diumenge, doncs, pel que sembla, la intenció no era ni tan sols acabar la prova?
Jo no diria que fos inesperat. Sí que és cert que ens movíem, amb el meu entrenador, Valentí Massana, amb dos objectius. Un primer, de fer al màxim els primers 35 km com a test per al proper Campionat d'Espanya de 20 km, i després, depenent de com em trobés, intentar acabar els 50 km. Em vaig trobar còmode i als 30 km vaig decidir anar endavant, així que es van complir els dos reptes de la prova.
Per fi ha arribat el primer estatal absolut.
Sí, perquè fins ara només havia estat campiona d'Espanya en els 20 km i en categoria sub-23.
Combina la seva participació en proves de 20 i de 50 km. Per quina distància es decanta més?
S'ha de tenir en compte que aquestes són les distàncies per als atletes absoluts i que, fa uns anys, els 50 km només es trobaven en el calendari masculí. En el meu cas, m'he especialitzat més en els 50 km perquè puc explotar millor les meves condicions físiques. De totes maneres, i tot i que encara no és oficial, se sap que volen treure els 50 km marxa femenins del calendari olímpic, consideren que és una prova massa llarga. Segurament, a Tòquio ja no es faran. Potser posaran una cursa de 35 km, una distància que no ha estat mai reglamentada; només es fa servir com a test. A la Copa d'Europa del 2021 encara figuren en el reglament els 50 km marxa femenins, però serà dels darrers cops que formi part d'un programa atlètic
Pensa en els Jocs Olímpics de Tòquio?
És clar que hi penso. Si es fessin els 50 km, tindria moltes possibilitats de ser-hi. Entrar en els 20 km és més difícil, però entenc que ser als Jocs ho tinc més a prop que mai. Hauré de lluitar per fer la mínima, pel que tindré diverses oportunitats. No és impossible. Des dels cinc anys, quan vaig començar a fer atletisme, el meu somni són les Olimpíades. Aquestes de Tòquio i les següents a París són la meva oportunitat. Després, és molt possible que decanti la meva vida cap a la professió de magisteri.
Ara, però, és professional de l'atletisme?
El vuitè lloc a la Copa d'Europa a Berlín el 2018 en els 50 km em va fer replantejar l'esport i vaig considerar que m'hi havia d'abocar més seriosament. Gràcies a aquell resultat estic becada al CAR de Sant Cugat, on tinc totes les facilitats perquè ens cuiden molt. Fa uns quants mesos que em dedico a això exclusivament i això m'ha de servir perquè el meu cos es recuperi millor, sobretot després de les competicions. Encara és aviat per saber on puc arribar, tot i que sincerament, a vegades, confio massa poc en mi mateixa.
El setembre passat va prendre part en els 50 km dels Campionats del Món de Doha, molt criticats per les altes temperatures. Es pot dir que ha estat la prova més dura en la qual ha participat?
No ho sé. És evident que va ser molt exigent, però jo en tinc molt bons records, potser també perquè la desena posició em va reconfortar. El cert és que era complicat marxar, tot i ser les 12 de la nit, a temperatures de 38 o 36 graus. Per preparar el Mundial vam haver de canviar molts hàbits, i entrenar-nos en condicions semblants a les que ens podíem trobar a Doha. Amb Valentí Massana ens vam mentalitzar molt.
A banda dels Jocs, que té entre mans per a aquest any?
Hi ha la Copa del Món a Minsk. Segons com em vagi el proper estatal de 20 km, decidiré si faig els 20 o els 50 km a Bielorússia.
Li han dit mai que fer 50 km marxa és d'estar poc 'centrat'?
M'ho han dit moltes vegades. No és cap bogeria, ajuda a créixer personalment, també per a la vida diària. És una experiència que m'alegro de viure-la. Durant les més de quatre hores que competim, tampoc tens tant temps per pensar, perquè hem d'estar concentrats en el que fem. Una prova de 50 km la dividim en diverses parts, i cada deu quilòmetres canvien les circumstàncies de la cursa. Hi ha aspectes com la relaxació, les sensacions respecte al menjar o mirar que la tècnica sigui bona per no ser penalitzada. Als 35 km trobem la barrera psicològica fins als 45, que, si la superem, tenim molts números d'èxit. S'ha de saber gestionar.
Ni música no poden escoltar?
És prohibit i, per tant, tampoc en els entrenaments l'escoltem.
Les penalitzacions deuen ser un altre parany en aquestes curses molt exigents?
Les targetes que ensenyen els àrbitres determinen el correcte ús d'una tècnica. Actualment, després de tres amonestacions hi ha una penalització de temps i et fiquen en una espècie de pit lane; si després hi ha una nova infracció, ja quedes eliminat. En el meu cas, potser per la tècnica que utilitzo, no tinc gaires amonestacions. Ho treballem amb el meu entrenador, Valentí Massana.
Pertany a l'Avinent Manresa
Estic molt orgullosa de pertànyer al Club Atlètic Manresa i, quan puc, en les competicions per equip intento posar el meu granet de sorra. És una entitat familiar en què tothom lluita pel mateix. Els resultats arriben perquè directius, tècnics i atletes hi posen molt afecte. L'ambient que es respira en els campionats és immillorable. Em sento estimada i no se m'ha passat pel cap canviar de club; al contrari, l'ajudo en tot el que puc.
